URBANISME I DRET DEL TERRITORI Laura León TEMA 2: LA FORMACIÓ DEL DRET URBANÍSTIC 1. CONCEPTE D’URBANISME I DRET URBANÍSTIC URBANISME Branca del coneixement que estudia l’assentament de la població en l’espai , amb la finalitat de millorar la qualitat de vida. També es pot definir com el conjunt de polítiques i tècniques que s’orienten a la creació i la transformació dels assentaments urbans en el territori. Com el conjunt de coneixements que es refereixen a l’estudi de la creació, el desenvolupament, la reforma i el progrés de les poblacions amb vista a les necessitats materials de la vida humana, presents i futures. Per tant, urbanisme ens porta als termes de “ciutat” i de “població”. L’urbanisme s’integra per diferents coneixements sectorials adreçats a l’objectiu de millorar les condicions materials de la vida humana mitjançant la reforma de les poblacions, el desenvolupament o la creació de nous assentaments (arquitectura, economia, sociologia...). L’urbanisme té una funció instrumental al servei dels ideals de vida i, per tant, en l’urbanisme trobarem posicionaments que es corresponen amb diferents concepcions ideològiques sobre les formes d’organització política i social. DRET URBANÍSTIC Conjunt de normes jurídiques que per si mateixes o mitjançant el planejament que regulen, estableixen el règim urbanístic de la propietat del sòl i l’ordenació urbana; també regulen l’activitat administrativa encaminada a l’ús del sòl, la urbanització i l’edificació. Conjunt de normes que regulen la intervenció pública en la conformació de les ciutats i el procés urbanitzador. Branca especial del Dret Administratiu que sorgeix per a donar resposta jurídica als problemes d’ordenació territorial que planteja la societat urbana contemporània i que tenen l’origen en la ciutat industrial sorgida de finals del s. XVIII. El dret urbanísticté com a objectius bàsics: 1. Fixar (físicament) l’ordenació urbana, d’acord amb allò que determini el planejament urbanístic a través dels processos d’urbanització i edificació. A partir del pla, els propietaris el fan realitat a partir de la seva construcció. 2. Fixar el règim jurídic de la propietat del sòl, determinant les facultat i les obligacions (drets i deures) dels propietaris i altres agents sobre aquests. Finalment, resta indicar en aquesta introducció que l’urbanisme és concebut com una funció pública: un conjunt de potestats en mans de l’Administració per dirigir i controlar el procés de transformació de les ciutats i en què es reconeix la necessària participació dels operadors privats. URBANISME I DRET DEL TERRITORI Laura León 2. URBANISME I ORDENACIÓ DEL TERRITORI L'urbanisme és essencialment municipal, de manera que cada municipi estableix les funcions que vol que es duguin a terme. La Generalitat duu a terme un control de legalitat (que existeixen els elements obligatoris, etc.). A partir dels anys 50, després de la segona guerra mundial, apareix una segona disciplina: l' ordenació del territori. Neix per fer front als reptes que l'urbanisme no podia assolir, donat que treballava en compartiments estancs (cada ciutat mirava per ella sola). No només calia reconstruir ciutats, sino reconstruir països. A través dels plans sectorials, es determina la ubicació de determinades infraestructures i serveis al llarg de tot el territori. Cal distingir, doncs, els conceptes “d’urbanisme” i “ordenació del territori”. ● ● L’urbanisme és un fenomen que fa referència als coneixements dirigits a la creació i reforma de les ciutats. En canvi, l’ordenació del territori és una disciplina més recent, que busca donar resposta als desequilibris territorials i socials a través d’una implantació equilibrada d’usos i activitats al llarg del territori, tot lligant l’ordenació física amb la planificació econòmica i social. La planificació territorial, sobre el que la Generalitat ostenta competències reconegudes en el 148.1.3 CE, es troba regulada a Catalunya en la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de Política Territorial, si bé la veritable tasca de planificació de tot el territori de Catalunya ha estat impulsada fa relativament poc (primer decenni d’aquest segle) amb la finalitat d’assolir uns objectius que el planejament urbanístic ja existent no podia assolir i per fer front a determinades dinàmiques supralocals. L’esmentada Llei té per objecte establir les directrius d'ordenació del territori català i de les accions administratives amb incidència territorial a Catalunya, per tal de corregir els desequilibris que s'hi produeixen i assolir un benestar més gran de la població. Article 2 1. L'Administració de la Generalitat, aplicant les prescripcions d'aquesta Llei, ha de prendre les mesures necessàries per a assegurar la utilització adequada del territori i per a promoure el desenvolupament sòcio-econòmic amb criteris d'equilibris social i territorial. Article 3 Les mesures que adoptarà l'Administració de la Generalitat en el marc d'aquesta Llei han d'ésser les adequades per a: a) Fomentar el creixement econòmic, l'augment del nivell de vida i la millora de la qualitat de la vida especialment a les zones del territori que pateixen problemes de despoblament, de regressió o d'estancament. b) Regular el creixement econòmic i d'activitats a les zones que pateixen problemes de congestió, a fi de millorar-hi la qualitat de la vida. c) Fomentar una qualitat de la vida millor en tot el territori. Vist doncs quin són els objectius de la planificació territorial, és evident que l’àmbit de planificació d’aquesta és més gran, d’escala regional, que el del planejament urbanístic, que normalment té caràcter municipal. A Catalunya els instruments de planificació territorial són els següents: ➢ Pla territorial general de Catalunya. URBANISME I DRET DEL TERRITORI Laura León ➢ 7 plans territorials parcials (que sumen tot el territori de Catalunya). Són els Plans Territorials de l’Alt Pirineu i Aran, Comarques Gironines, Comarques Centrals, de Ponent, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i el Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Tractaven els assentaments urbans, els espais lliures (no urbanitzable) i les infraestructures. ➢ Plans Directors Territorials (d’àmbit més reduït que els Plans Territorials Parcials, i que en s’han dut a terme en algunes parts del territori que es trobaven davant reptes importants diferenciats). ➢ Plans sectorials (infraestructures, mobilitat, ambientals, i altres). L’aprovació dels plans correspon al Govern, excepte en el cas del Pla Territorial General, l’aprovació del qual requereix norma amb rang de Llei (actualment, es tracta de la Llei 1/1995, de 16 de març, d’aprovació del Pla Territorial General de Catalunya). Pel que fa al contingut bàsic dels plans territorials, distingim entre: ● ● ● Normes: Disposicions de compliment obligat, directes i immediates (prescripcions sobre SNU d’especial protecció). Directrius: Indicacions adreçades a altres instruments de planejament que les concretaran, transformant-les en normes. (percentatge de creixement de la superfície d’un nucli de població, que es pot dur a terme cap al costat que es vulgui). Recomanacions: S’han de tenir en compte en fer la resta de planificació, però no tenen caràcter vinculant. La planificació territorial no és un pressupòsit necessari per a la planificació urbanística ; tanmateix la seva existència, com hem vist, sí que té efectes en aquesta. Planejament territorial >Plans d'organització urbanística municipal >Planejament derivat 3. ANTECEDENTS HISTÒRICS DE L’URBANISME Tot i que la preocupació per ordenar el creixement de la ciutat s’ha donat des que aquesta ha existit (ex ciutats romanes), el naixement de l’urbanisme modern s’associa al naixement de la ciutat industrial. La Revolució Industrial comporta els següents canvis en les ciutats: - Invasió de les ciutats per les indústries, i per la classe obrera, que s’ubica on i com pot Congestió dels centres històrics, amb activitats insalubres Creixement desordenat de les perifèries. Condicions de vida miserable de la classe obrera Els canvis que hem esmentat es donen en un context de Liberalisme econòmic. Desinterès dels poders públics en la intervenció pública, i per tant també en l’urbanisme, que es deixa a favor de la iniciativa privada. Queda en mans d’aquesta el “fer ciutat” i fer front a la demanda d’habitatges. Davant d’aquesta situació apareixen els primers corrents que apunten a la necessitat d’una intervenció pública en l’urbanisme: Apareixen a Anglaterra les primeres intervencions públiques en l’urbanisme de tipus higienístic, que són relatives al clavegueram, subministrament d’aigua potable, separació d’habitatges respecte les indústries i salubritat. Aquestes mesures poc a poc es van estenent a la resta de països que han iniciat la Revolució Industrial amb la finalitat de millorar les condicions de vida de la classe obrera. URBANISME I DRET DEL TERRITORI Laura León Aquestes mesures no foren suficients i es produiren les revoltes obreres al llarg del S.XIX . Malgrat els principis liberals, el temor a aquestes revoltes va portar a les les autoritats a adoptar noves mesures reformadores destinades a millorar les condicions de vida de les classes populars. Les intervencions públiques es realitzen en dos eixos: a) Reforma interior als centres històrics degradats (Via Laietana) La Reforma Interior de poblacions: conjunt de mesures destinades a resoldre la congestió dels centres urbans ( sòl ja construït, on existeixen uns propietaris de sòl urbà) provocada per la revolució industrial. Aquests centres, de trama medieval, van sofrir un creixement descontrolat fruit de la demanda de nous habitatges pels obrers, la demanda es va cobrir compartimentant construccions existents, fent noves plantes i ocupant l’espai públic, fets que van comportar un augment de la densitat i insalubritat dels centres, de carrers estrets, sense ventilació i sense serveis urbanístics. Això va provocar que les classes benestant marxessin d’aquests centres històrics. Amb les actuacions de reforma interior es tractava (i es tracta avui) de recuperar els centres urbans i donar-los la funcionalitat requerida per a servir a la resta de la ciutat (en tant que s’hi ubiquen els serveis com l’Ajuntament, els serveis, els comerços, etc). La tècnica utilitzada en aquests casos és l’alineació: obligació que els municipis tracin un plànol físic de les edificacions existents, i un cop fet, tracin una línia que separi el domini públic del domini privat. L’alineació esdevindrà obligatoria als propietaris, de manera que els propietaris d’edificis amb escreix i defecte, perderan terreny (a través de l’expropiació amb indemnització, o la compensació amb el permís d’edificar més alt) o el guanyaran (a través de la compra), respectivament. Així, el règim de propietat d’aquestes persones haurà canviat a través de l’alineació. Entre altres efectes, l’amplada del carrer determinarà l’alçada màxima a la qual poden arribar els edificis. b) Actuacions d’eixample. La nova perifèria de les ciutats(L’Eixample) La ciutat va créixer també cap a la perifèria (d’una banda per a ubicar-hi els treballadors nous i de l’altra perquè les classes benestants marxaven dels centres degradats) i, atès els principis del liberalisme, ho feu de forma desordenada, fruit de les diferents actuacions puntuals de cadascun dels propietaris del sòl. Els poders públics van haver de garantir les condicions urbanístiques de les noves àrees i assegurar la seva connexió amb el centre. La tècnica d’eixample consisteix en transformar el terreny no urbà a parcel·les aptes a ser edificades (reparcel·lació). Als propietaris dels terrenys se’ls ofereix la propietat de les edificacions de les noves parcel·les, però la resta de terreny pertanyerà a l’Administració com a domini públic. De nou, ha canviat el règim jurídic. c) La planificació Al segle XX es produeix una progressiva intervenció dels poders públics en l’urbanisme URBANISME I DRET DEL TERRITORI Laura León Les revolucions obreres, com hem vist, han suposat la transformació d’un Estat lliberal a un Estat que progressivament augmenta la seva intervenció en el fet urbà. Es duu a terme una nova tècnica urbanística, que constitueix l’instrument bàsic de l’urbanisme modern: Es tracta de la planificació: eina per a regular els usos urbans i ordenar el desenvolupament urbà i la configuració del dret de propietat. Aquesta tècnica neix a Londres (1909), i consisteix en fixar l’ordenació física d’un territori concret en els pròxims anys (quins parcs s’han d’obrir, quins barris, etc.) i en funció del que digui el pla, determinar el règim jurídic de la propietat. L’urbanisme, al fixar el contingut de dret de propietat urbana (ja no ho poden fer els propietaris per ells mateixos), es consolida com a una veritable funció pública. Correspon al sector públic la presa de decisions relatives a la transformació de la ciutat: la publificació de l’urbanisme. 4. L’URBANISME A L’ESTAT ESPANYOL. EVOLUCIÓ HISTÒRICA A l’Estat Espanyol la Revolució Industrial es produeix més tard respecte dels països de la resta d’Europa. Però per altra banda, el creixement de les ciutats ja s’havia donat amb anterioritat (finals del XVIII) a causa de l’increment de població (degut a millores agrícoles, disminució de la mortalitat i migració del camp a les ciutats) Les primeres mesures urbanístiques tingueren lloc al S.XIX , de caràcter més dèbils que en altres llocs i que, sovint, anessin lligades als interessos dels propietaris del sòl. Cal tenir present que som hereus de la configuració del dret de propietat configurat per la Revolució Francesa aquest nou Dret de propietat donava plenes facultats de gaudi i disposició sobre els béns sense més restriccions que les imposades per la Llei. Així, era un dret absolut , de manera que el seu titular només podia ser-ne privat per raons d’interès públic per expropiació amb la consegüent indemnització prèvia. Art. 172.10 CE de 1812: No puede el Rey tomar la propiedad de ningún particular ni corporación, ni turbarle en la posesión, uso y aprovechamiento de ella, y si en algún caso fuere necesario para un objeto de conocida utilidad común tomar la propiedad de un particular, no lo podrá hacer sin que al mismo tiempo sea indemnizado y se le dé el buen cambio a bien vista de hombres buenos. D’acord amb aquesta concepció del dret de propietat les mesures adoptades en aquesta època van ser tímides. ● Actuacions urbanístiques a l’Estat Espanyol a la Primera meitat S. XIX Pel que fa a les tècniques usades, destaquem l’ús del sistema d’alineacions, mitjançant uns Plànols d’Alineacions, com a instrument d’atermenament de l’espai públic del privat. Les noves alineacions imposaven les amplades dels carrers i aquestes al seu torn, servien per a imposar condicions com l’alçada de les edificacions i per tant les plantes d’aquestes. Òbviament, les alineacions eren obligatòries pels propietaris (a canvi de la plusvàlua pel dret de transformació del dret a edificar, els propietaris transformen el sòl i l’entreguen a l’Administració), de manera que aquests passaven a guanyar terreny municipal, o a ser expropiats, o a sofrir limitacions en la seva propietat, i per tant, podien suposar una modificació o alteració les propietats privades i del règim jurídic d’aquestes propietats. ● Segona meitat S. XIX Cal destacar també l’intent de realitzar la primera llei d’urbanisme de caràcter general i integral: es tracta del “Proyecto de Ley General para la Reforma, Saneamiento, Ensanche y otras mejoras de URBANISME I DRET DEL TERRITORI Laura León poblaciones” coneguda com la Ley de Posada Herrera de 1861. La llei, que no va veure la llum, hagués suposat la introducció de tècniques i principis que s’han convertit en la clau del nostre urbanisme actual. Descartada aquesta iniciativa per intervencionista, els corrents liberals van portar a fer una legislació on, amb aquest caràcter, primaven els interessos dels propietaris del sòl i, es feu també amb caràcter fragmentari alguna legislació sobre eixamples i reforma interior. La primera Llei d’Eixamples fou de 14 de juny de 1864, data en que ja s’havien aprovat els Plans d’Eixample de Madrid i Barcelona. Aquesta Llei s’ha considerat molt tímida i amb poc abast urbanístic, més orientada a donar resposta al dèficit d’habitatge i a facilitar l’activitat privada d’edificació amb algunes mesures puntuals pel que fa a l’ordenació d’aquests eixamples. Cal destacar que es preveia que l’aprovació dels Plans d’Eixample es fes pel Ministeri. En canvi, sí que destaca l’aprovació dels Plans d’Eixample de Barcelona i Madrid. El primer és especialment significatiu tot i que inicialment va ser considerat com una imposició del Ministeri. Destaca pel seu caràcter avançat i innovador i la seva gran qualitat. EL PLA CERDÀ (1959) Principis: ○ ○ ○ ○ ○ ○ Tots els carrers de la mateixa amplada, excepte els principals, que tenen una amplada superior Regulació de l’alçada dels edificis (quatre plantes), per garantir que l’obra arribi als edificis del costat dos tipus d’illes parcialment construïdes (quatre patis formaven un quadrat; construcció a dos costats paral·lels de manera que es creava una mena de carrer) Incorporació dels xamfrans “Ruralització” del terreny urbà: incorporació dels espais verds (1 arbre cada 8 metres; patis interiors) Previsió d’una nova universitat al centre de la ciutat (tècnica de reforma interior) Es preveuen vies de comunicació entre el nou eixample i la ciutat ja feta La regulació del centres històrics es feu a través de la Llei de 18 de març de 1895 de Reforma Interior i Sanejament de Grans Poblacions. Les previsions normatives dins els centres urbans consolidats foren tímides i bàsicament encaminades a aconseguir els terrenys necessaris per a efectuar reformes i que es trobaven en mans de “propietaris urbans”. Aquesta Llei introduí novetats per tal de facilitar l’expropiació de finques quan fos necessària i les cessions obligatòries dels propietaris per tal de poder realitzar els nous vials o places de nova construcció necessàries per a la transformació d’aquests espais degradats. ● Legislació urbanística del S.XX fins la Llei del Sòl de 1956 En matèria urbanística aquest període suposa un retrocés en relació a la legislació que acabem de citar. Es multiplicaren els intents de nova legislació destinada a controlar urbanísticament els efectes de l’increment constant de població en les grans ciutats, si bé cap d’elles tingué resultats concrets. URBANISME I DRET DEL TERRITORI Laura León Podem destacar l’Estatut Municipal de 1924, conegut com a Estatut de Calvo Sotelo , que estableix l’urbanisme com una competència ordinària dels Ajuntaments. Es dicten també aquests anys els Reglaments d’Obres, Activitats i Serveis dels Ens locals i el Reglament d’activitats insalubles, nocives i perilloses que van configurant tècniques com la necessitat de llicència prèvia, la zonificació, o els estàndards urbanístics. ● Des de la Guerra Civil fins a 1956 La necessitat de reconstruir les ciutats fortament afectades per la Guerra porta a que ja el 1939 es dicti una primera legislació destinada a satisfer la demanda d’habitatge sense que contemplés mesures urbanístiques. L’any 1945 s’aprova la Llei de Solars amb l’objectiu de lluitar contra l’especulació del sòl en l’àmbit urbà, i per a aconseguir-ho imposa l’obligació dels propietaris de solars de procedir a l’ edificació forçosa en uns terminis concrets (donat que la funció del sòl urbà és l’habitatge). En cas d’incompliment l’Administració podia procedir a la venda forçosa dels solars a un particular que es comprometia a l’edificació. Es creà així el Registre Municipal de Solars d’edificació forçosa. Podem destacar també en aquesta època l’aprovació de legislació especial de Grans Ciutats : és a dir, legislació específica (i per tant, fragmentada) per a cada gran ciutat que s’aprovava conforme cadascuna disposava del corresponent pla urbanístic i que completaven l’ordenació urbanística en aquells aspectes que no eren propis del Pla o bé per donar-li la necessària cobertura legal. Cal tenir en compte que en aquell moment encara no es disposava de legislació urbanística integral i completa. En el cas de Barcelona per exemple, la llei s’aprovà el desembre de 1953. ● Conclusió. L’estat de la legislació urbanística abans de la Llei del sòl A l’Estat espanyol arribem a mitjans del s. XX amb una situació de la legislació urbanística següent: ● Existència de certa legislació urbanística bàsicament de reforma interior i eixample de caràcter liberal i promulgada el segle XIX. Aprovació més recent de legislació puntual destinada a resoldre les principals emergències. Existència de certes previsions urbanístiques en la legislació sectorial (lex sanitària) i de règim local. Inexistència d’una legislació completa de caràcter urbanístic. Certa tendència liberal. LA L LEI DEL SÒL DE 1956: Ley de 12 de mayo de 1956 sobre régimen del suelo y ordenación urbana. Acabada la Guerra Civil calia reconstruir les ciutats, fer front al creixement urbà d’aquestes degut bàsicament a la immigració del camp i potenciar el desenvolupament econòmic del país, tot i la situació d’aïllament al que la Dictadura havia portat. Els processos urbanístics d’arribada de nova població a les ciutats estaven provocant una forta especulació sobre els preus alhora que donava lloc a nous creixements anàrquics, sense serveis, i en definitiva una situació de caos urbanístic. Llei de ruptura, innovadora i avançada al seu temps fins i tot en relació amb la resta d’Europa. La seva aprovació suposa el naixement del dret urbanístic modern. URBANISME I DRET DEL TERRITORI Laura León Suposa la creació d’un codi orgànic i unitari de tot l’urbanisme, front a la dispersió existent en la normativa anterior. Hi ha un abandonament de la normativa liberal dictada fins al moment: obligació d’urbanitzar abans d’edificar (per evitar que la constructora edifiqui, faci fallida i el terreny quedi sense acabar). Només el compliment d’aquest deure legitima el dret a urbanitzar. Els propietaris podran intervenir, però fer urbanisme segueix essent una potestat pública (publificació de l’urbanisme). Hem d’assenyalar però que la Llei tingué dificultats molt importants pel que fa a la seva aplicació real, tant deguts a factors polítics propis com a la preparació tècnica dels professionals que l’havien d’implementar des de l’Administració i dels professionals privats. Tot i així, cal fer-ne un balanç molt positiu, suposa la gran obra de la legislació urbanística de la nostra història i els seus fonaments i tècniques perduren avui en tota la legislació d’aquest sector. Característiques: 1. Introdueix un nou concepte de “Propietat Urbana” El Dret de propietat del sòl deixa de ser un Dret il·limitat en els termes dels arts. 348, 350 i 353 del Codi Civil i esdevé un dret de configuració legal i reglamentària, desproveït de facultats urbanístiques com a inherents a la titularitat. El “ius aedificandi” deixa de ser inherent al dret de propietat. El dret de propietat passa a ser un dret delimitat per allò que estableixen les normes urbanístiques i els plans (serà només ús gaudi i disposició del sòl segons la naturalesa que les normes jurídiques li atribueixen). Així, l’aprofitament urbanístic constitueix una atribució positiva atorgada pel planejament a canvi del compliment de determinats deures urbanístics que s’imposen per garantir que la propietat compleixi la seva funció social. La delimitació del dret de propietat, justificada per la funció social d’aquesta, es produeix mitjançant les següents tècniques: ○ La classificació: inclusió dels terrenys en una classe de sòl amb uns drets i deures fixats per la llei. Cadascuna d’aquestes categories té uns drets i deures corresponents. La llei del sòl estableix tres categories. En termes actuals són: ■ sòl urbà: sòl que ja és ciutat ■ urbanitzable: sòl que esdevindrà (obligatòriament) ciutat, en algun moment. Existeix el dret d’urbanitzar, però amb uns deures inherents. ■ no urbanitzable: sòl que mai es podrà urbanitzar, tot i que sí s’hi poden fer usos (presons, camps, masies…). ○ La qualificació: assignació als sòls d’ usos concrets (destins concrets) i intensitats (industrial, residencial...) ■ urbà + residencial: s’hauran de fer habitatges ■ urbà + comercial: s’hauran de fer botigues URBANISME I DRET DEL TERRITORI Laura León 2. Determina la direcció pública de l’urbanisme Suposa la “publificació” de l’urbanisme: l’urbanisme passa a convertir-se en una activitat pública dirigida per l’administració. La funció pública urbanística es desenvolupa mitjançant: la planificació, la gestió, la intervenció en l’edificació i ús del sòl i la disciplina. La publificació significa un “monopoli” públic pel que fa a la planificació urbanística: la direcció de la transformació urbana, del creixement urbà, ja no estarà en mans dels privats (els propietaris) sinó els poders públics. La intervenció dels particulars es limita al dret d’iniciativa i participació en els procediments d’aprovació dels instruments de planejament i en la fase d’execució. També com a col·laboradors del procés d’urbanització. En canvi, l’actuació edificatòria resta en mans de particulars si bé sotmesa a control a través de la necessària obtenció d’una llicència urbanística municipal. 3. Incorpora el sistema de planejament La Llei va preveure un conjunt de plans de naturalesa reglamentària que tenen una doble funció: 1. En primer lloc preveuen l’ ordenació física d el territori – de tot el territori. 2. I en segon lloc, determinen els aprofitaments urbanístics (usos i intensitats) i els nous desenvolupaments urbans del territori que conforma el seu àmbit. A través d’aquesta doble funció plans defineixen les facultats urbanístiques que corresponen a cada finca i a cada tipus de parcel·la. Els plans, com hem dit són obligatoris ja que constitueixen veritables normes jurídiques de rang reglamentari. Com veurem hi ha diversitat de plans d’acord amb les seves finalitats i objectius. 4. Estatalització de l’urbanisme Passa de ser una competència local exclusivament a tenir un caràcter bifàsic : competències estatals d’aprovació del planejament. Al municipi li correspon la gestió, la intervenció i el control quan no està atribuït a l’Estat. La Llei va tenir poca aplicació fins a 1975. Malgrat que la Llei preveia l’obligació de tenir plans pocs municipis van tirar-los endavant. A les dificultats tècniques d’una llei tan innovadora calia sumar el context polític que provocava que sovint es duguessin a terme polítiques d’habitatge contradictòries amb els requeriments d’una política urbanística global (Actur: actuacions de transformació urbanística, quan es detectava la necessitat imprevista de fer polítiques d’habitatge) que facultava a executar operacions urbanístiques no previstes pel planejament (cas de Badia del Vallès). Finalment, resta indicar que l’any 1975 es va procedir a una reforma de la Llei del sòl, que va culminar amb l’aprovació del RD 1346/1976, de 9 d’abril, pel qual s’aprova el Text Refós d’aquesta Llei.
