CATALÀ-VALENCIÀ Vicent Mengual Publicat en DIARI LA VEU DEL PAIS VALENCIÀ. 17/09/2023 D’ençà que en abril de 2020 comencí la sèrie sobre la naturalesa del diner, entre el primer article, «Almenys com a homenatge» i el darrer, «La paràbola de la fletxa-font», hi ha hagut ocasions que l’actualitat em proporcionava motius per a trencar el fil. Tanmateix, mai no ho he fet i he seguit amb el tema de la sèrie, que m’exigeix força lectures i estudi. Hui, però interromp l’encadenament de la sèrie arran de la polèmica sobrevinguda amb l’acord (21 d’agost) entre Ximo Puig i la presidenta del Congrés espanyol, la mallorquina Francina Armengol, d’usar la denominació dual català/valencià destacant la unitat d’una de les llengües que, junt amb l’eusquera i el gallec s’uniran al castellà al Congrés de diputats. He seguit la polèmica amb la lectura de dos editorials de Vicent Partal a VILAWEB (del mateix 21 d’agost i del 27 d’agost), seguits per tres tribunes aparegudes a DIARI LA VEU: de Bonaventura Casanova (31 d’agost), Zahia Guidoum (4 de setembre) i Michelangelo La Spina (12 de setembre). També he llegit a Ricard Chulià en LA REPÚBLICA (1 de setembre) i a Miquel Ramos en PÚBLICO (31 d’agost). Hui interromp la sèrie perquè també voldria dir la meua. En primer lloc, vull valorar la rectificació que fa Zahia quan reconeix que, afegint certa precisió, hauria d’haver escrit majoritàriament en lloc de sols en la piulada (de 25 d’agost) on ve a destacar com, ací al País Valencià, la doble denominació els cou a l’extrema dreta i el blaverisme. La precisió no sols incumbeix la selecció de les paraules usades, sovint els debats s’enreden quan, sense fer-se explícita la diferència, la mateixa paraula té significats divergents en distintes parts d’un mateix discurs, o en discursos de diferents participants. Hi ha una divergència de significats en l’ús del terme valencià per a referir-se a la llengua que, malgrat ser conegut i evident, pot embolicar els discursos i els debats si no es fa explícita. Ricard Chulià l’apunta de passada en el seu article quan diu «...no hem de confondre mai el blaverisme amb l’ús consolidat per segles de tradició de dir-ne valencià, de la llengua comuna». Cal precisar dos significats del terme valencià. (A) Un d’ells correspon a la tradició unionista de la llengua que, sent cosa de segles, modernament, obtingué consens en tot el domini lingüístic al voltant de les Normes de 1913 de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) [també entre els predecessors valencians dels actuals secessionistes], que continuà al País Valencià amb el gran consens de les Normes de Castelló de 1932, i que arriba fins avui amb la normativa unionista(1) determinada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), creada en 1998 sota la presidència de Zaplana en la Generalitat. (B) Un altre correspon a la reacció secessionista que, històricament ha tingut dubtes, anades i tornades, apropament al consens i retractacions, amb un rerefons influït pel càlcul polític ja des de la segona dècada del segle XX. Resumint moltíssim: l’actitud unionista original amb les Normes de 1913 de l’IEC derivà en les secessionistes Normes de 1914 aprovades per Lo Rat Penat i redactades pel franciscà Lluís Fullana. Posteriorment, Lo Rat Penat, el Centre de Cultura Valenciana(2) i el mateix Fullana acceptaren i signaren les unionistes Normes de Castelló (1932), i durant la dictadura Lo Rat Penat usava successives edicions de la gramàtica unionista de Carles Salvador en els seus cursos de valencià. En 1981 la RACV (vegeu nota 2) recupera la normativa secessionista de 1914 anomenada ara «Normes del Puig», que hui en dia són reivindicades des de sectors del govern autonòmic, inclòs el conseller d’Educació, del PP. Possiblement, l’unionisme de la llengua defés per l’AVL es concreta més clarament que en cap lloc en la simetria amb què defineix les entrades «català» i «valencià» en el Diccionari Normatiu. Català. 2. m. LING. Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó, la ciutat sarda de l'Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià. Valencià. 2. m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català. Personalment, preferiria la simplicitat de la denominació català per a la llengua del domini lingüístic, com a terme que inclogués totes les varietats dialectals que tenen una primera diferenciació en els blocs oriental i occidental, en el qual s’ubiquen les varietats valencianes. Tan simple com la denominació castellà o anglés per la llengua dels seus corresponents dominis lingüístics. Tanmateix, la reconquesta, els diversos repoblaments, l’afegitó de comarques castellanoparlants i la divisió provincial al segle XIX, etc., així com la decisió de Jaume I de dividir la seua corona en regnes, introdueix circumstàncies històriques singulars en el nostre País Valencià que traslladen sa influència sobre les condicions actuals. I ara, en la situació en què ens trobem, crec que cal considerar la integradora proposta català/valencià. Com diu Albert Botran(3) en una piulada (8 de setembre) on comenta l’article de Zahia Guidoum, potser «... útil per a fer avançar la llengua al País Valencià i arreu». La simetria de les definicions de l’AVL justifica l’ús en solitari de català o valencià com a denominacions unionistes, així com de català/valencià (o viceversa). La denominació dual crec que serà útil sent usada de quan en quan en el llenguatge escrit per palesar que volem destacar el significat (A) de valencià. En el llenguatge oral, i ací al nostre país, els unionistes lingüístics continuarem usant català o valencià segons ens vinga de gust, amb la mateixa normalitat que fins ara. Els qui principalment queden descol·locats són els secessionistes, ja que el significat (B) de valencià no està recollit en la denominació dual. I la seua irritació és la que descrivia Zahia en la seua piulada i el seu article. (1) Fonamentalment amb el Diccionari Normatiu i la Gramàtica Normativa. (2) Primer nom de l’actual secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). (3) Portaveu de la CUP al Congrés en la darrera legislatura.
