MANUEL G. DONCEL Centre Edith Stein, UB Filosofía 4.11.2014 Es conciliable el raonament científico-­‐tècnic amb la teologia cristiana? Són dues coses molt diferents: El raonament científico-­‐tècnic es basa en el descobriment de les lleis de la natura, que són contrastades numèricament mitjançant l’experimentació, i són utilitzades per facilitar tècnicamente tasques de la nostra vida pràctica. I la teologia cristiana es basa en la nostra fe d’una revelació divina, transmesa per la Biblia i la Tradició, i orientada a conèixer Déu i els seus designis, especialmente sobre el sentit de la nostra vida i de la nostra existència en relació a Ell. Són, doncs, magisteris que no s’ensolapen (“Non Overlaping MAgisteria” o “NOMA”, de Stephen Jay Gould). Cal evitar el “concordisme” (Pius XII, 22.11.1951: “Sembla que la ciència contemporània [la teoría de George Lemaître sobre “l’àtom primordial”]… hagi assolit fer-­‐se testimoni del “Fiat lux” primordial…). La conciliació, però, entre el raonament científico-­‐tècnic i la teologia cristiana es una necessitat: humana, interdisciplinar i cultural. Es una necessitat humana per als molts científics creients que dominen en la història i el present de les ciències, ja que aquestes dues dimensions científica i religiosa –totes dues ben humanes– no poden fer esquizofrènic l’ésser humà, diguem: sis dies a la setmana científic ateu (o agnòstic) al laboratori. I una estona del diumenge creient. És una necessitat interdisciplinar, ja que és palès que a la nostra societat els problemes humans no es poden resoldre dins els estrets límits d’una sola disciplina, sinó en un diàleg dins el mosaic interdisciplinar de les ciències, i, si el problema és veritablement humà, cal afegir-­‐hi la presència en aquest mosaic de la filosofia i de la teologia. Això subsana el fet històric que, des de la Il·lustració hagi estat exclosa de les ciències tota questió transcendental (recordem en canvi el tratadet teològic del famòs “Escoli general” del Principia de Newton de 1713). I, finalment, és una necessitat cultural, ja que la nostra cultura actual està influida i configurada per elements científics que arrelen en ella a través de la tècnica, i que configuren la nostra mentalitat i la de les futures generacions. I no és possible rebre ni transmetre la nostra fe religiosa, si no és a través d’aquesta cultura que ens configura. Aquesta conciliació és possible. No obstant el que al començament hem dit sobre les diferents epistemologies i finalitats del pensament científico-­‐tècnic i la teologia cristiana, entre tots dos és possible, si més no, un diàleg enriquidor. És anàleg al diàleg interdisciplinar que, segons acabem d’indicar, establim socialment per necessitat, entre disciplines científiques, dotades també de diferents paradigmes epistemològics i diferents quadres conceptuals. El llenguatje comú a utilitzar será de tipus filosófic. I en el nostre cas de diàleg entre ciències experimentals i teologia, la diferència de finalitats indicada, portarà a una certa complementarietat d’aportacions: les ciències aportaran a la teologia explicacions del comportament natural i humà, i la teologìa aportarà a les ciències les finalitats últimes d’aquest comportament en el designi del Creador. Joan Pau II ho expresava així: «La ciència pot alliberar la religió d’error i superstició; i la religió pot purifcar la ciència d’idolatria i falsos absoluts». I aquest diàleg complementari pot ser molt enriquidor per totes dues parts. Històricament, aquesta conciliació entre la teologia cristiana i la ciència moderna ha estat tan íntima, que l’experimentació cientìfica i el mètode inductiu es justificaven amb arguments teològics. La condemna al segle XIII d’unes tesis aristotèlico-­‐averroístes –una de les quals defensava la necessitat que Déu hagués creat el món tal com el va crear (negant la llibertat del Creador)– va tenir un doble efecte positiu: va posar en questió l’autoritat d’Aristòtil, i va obligar a observar millor la nostra natura concreta, ceada “lliurement” per Déu, cosa que va produir un anticip de revolució científica, ja en el segle XIV. Per altre part, al segle XVII Francis Bacon defensava teològicament el seu “métode inductiu”, subratllant que tan sols l’experimentació pot alliberar-­‐nos dels “ídols de la ment humana” i descobrir les “idees de la ment divina”, impreses dins la materia com a “signes del Creador”. I aquesta conciliació teològico-­‐científica no va ser trencada per el “cas Galileu” o la “revolució científica” newtoniana (segle XVII), sinó per la Il·lustració de mentalitat atea (segle XVIII), i per els successius positivismes (segle XIX). Aquests últims decennis aquesta conciliació ha anat restaurant-­‐se en forma de diàleg entre la teologia i les ciències, institucionalitzat principalmente al món anglosaxó: EE.UU, Canadá, Regne Unit, Sudàfrica i Australia. A EEUU cal destacar dos centres: el CTNS, (Center for Theology and the Natural Sciences) de Berkeley amb la seva revista Theology and Science, i el Zygon Center for Religion and science de Chicago, la revista del qual, Zygon, complirà aviat 50 anys. A Europa continental aquest diáleg és més modern, però existeix l’asociació ESSSAT (European Society for the Study of Science And Theology), nascuda a Alemania i estesa avui per tota Europa. Des de 1986 organitza congressos biennals, dels quals el de 2004 es va celebrar a Barcelona (a la Facultad de Teología, i al IQS). Podríem citar desenas d’altres associacions i revistes especialitzades. Por mencionar alguns protagonistes d’aquest diàleg, comencem amb les premis Templeton (diguem, premis Nobel atorgats per la Fundació John Templeton, a la recerca sobre “realitats espirituals”), que en 1999-­‐2011 es van atorgar a professors distingits en aquest diàleg. Cal destacar entre ells a: Ian Barbour (USA, 1999), Arthur Peacocke (UK, 2001), John Polkinghorne (UK, 2002), George Ellis (South Africa, 2004), John Barrow (UK, 2006), Michael Heller (Poland, 2008), Bernard d’Espagnat (Paris, 2009) i Francesc Ayala (España i USA, 2010). Mencionem també els membres de la ISSR (International Society for Science and Religion), una Acadèmia internacional fundada per iniciativa de Polkinghorne (Granada, 2002) que actualment te 160 membres, entre els que jo destacaría: Robert Russell (Berkeley), Phillip Hefner (Chicago) i Denis Edwards (Australia). Per a mi, la institucionalització acadèmica d’aquest diàleg és un fet, que demostra la seva possibilitat (De facto ad posse valet illatio). A España, on aquest diàleg existeix poc i és desconegut, es segueix discutint la seva possibilitat. Concluiré insinuant un projecte urgent a realitzar dins d’aquest diáleg: la reformulació de la teologia cristiana en el marc de la cosmovisió actual. Perque la revelació, en la que com dèiem es basa la nostra teologia, es divina, però la cosmovisió, necessària per a expresar i assimilar aquesta revelació, es humana, y canvia al llarg de la història. Així, la “creació” va ser revelada en cosmovisions mesopotàmica i grega (Gènesi i Saviesa), elaborada en cosmovisió tomista, i avui s’imposa reelaborar-­‐la en “cosmovisió evolutiva” (Vejeu: BENET XVI, «Fe en la creación y teoría de la evolución», en Palabra en la Iglesia, i EMILI MARLÉS (ed.), Trinidad, Universo, Persona, en la colecció «Teología y ciencias» de Verbo Divino.)