18 DINERS DIUMENGE, 22 ABRIL 2012 LA VANGUARDIA El ‘director d’orquestra’ GESTIÓ Pel professor de l’Iese Jaume Ribera, en el comerç amb la Xina falta algú amb visió global per fer-lo millorar. “Avui dia la competència no es produeix tant entre empreses individuals que comercien globalment com entre les cadenes de distribució a què pertanyen. I la que enllaça la Xina amb Europa no n’és una excepció. En aquest context, les autoritats portuàries són l’agent més adequat per exercir el paper de ‘director d’orquestra’ de la cadena per tal de fer-la més eficient”. COMPETITIVITAT La complexa relocalització industrial Un dels principals problemes per repatriar producció és la falta d’un entorn empresarial adequat Jordi Goula E ls últims temps han tingut ressò mediàtic una sèrie d’empreses que han decidit relocalitzar la producció a Espanya després d’abandonar la Xina. No són moltes, i els motius diversos, però el fet evidencia que hi ha un camí de tornada. De totes maneres, si bé és cert per a alguns sectors, queda molt lluny de ser una tendència que es pugui extrapolar. Lamentablement, el principal problema que té una empresa que decideixi tornar és si troba el clúster adequat, és a dir, l’entorn de proveïdors que cal per fer possible la producció, després d’haver abandonat la indústria al nostre país. Amb tot, sí que hi ha coses que han canviat. Una d’aquestes és la idea mateixa de ser competitiu. Pel professor de producció, tecnologia i operacions de l’Iese i director de la càtedra Port de Barcelona al Ceibs de Xangai, Jaume Ribera, “tot i que són importants, els costos ja no són res que es pugui mirar com a factor únic”. I esmenta com a factors complementaris la flexibilitat –la possibilitat de canviar d’idea sobre un producte–, el volum d’existències –la minimització– o la facilitat per introduir nous productes, ja que abans es canviava el catàleg una vegada l’any i ara es canvia diverses vegades i, per descomptat, la puntualitat dels terminis de servei. En el cas concret de la Xina, i en funció d’aquestes necessitats, d’entre els aspectes negatius esmenta que moltes empreses poden tenir poca flexibilitat, són molt lluny (1,5-2 mesos de trajecte) i demanen xifres molt altes en les comandes. Quant als costos, van pu- jant a causa del tipus de canvi del iuan, de la pujada interna de salaris (20% en alguns sectors), del marge que moltes empreses han tancat i ja no és tan fàcil trobar l’adequada. Tots aquests canvis porten algunes empreses a plantejar-se acostar la producció a Espanya. “Però no és tan fàcil –diu Ribera–, perquè el producte no el fan elles soles sinó tot el clúster. I a la Xina trobes clústers més fàcilment que en altres països. L’iPad2, per exemple, té un cost de mà d’obra d’uns 10 dòlars, i encara que es doblés continuaria fent-se allà, perquè encara seria barat, i a més hi ha una gran disponibilitat de proveïdors”. Per Ribera, les ganes de tornar de moltes empreses són Un empresari no té capacitat, per si sol, de crear un clúster, i un país no els pot crear tots reals, però si no hi ha un entorn de proveïdors adequat és molt difícil. A la Xina és fàcil. “A un únic poble xinès s’hi fabriquen el 50% dels raspalls de dents de tot el món. A Espanya teníem un teixit industrial fantàstic al Vallès per al tèxtil, o a Elx per a les sabates, però ara han desaparegut i costa molt de tornar-los a crear”. I conclou que Espanya ha de decidir què vol fer. “Un empresari no té capacitat de crear el clúster que necessita, i el país no té capacitat per fer-los tots”, diu. Quant a les empreses, distingeix “la que va anar a la Xina fa deu anys i avui es planteja vendre aquí i a la Xina. Però és probable que el pes de la producció que hi pot col·locar sigui determinant per no tornar. En canvi, si algú se’n va anar a la Xina per fabricar només per a Espanya, és probable que torni..., sobretot si no té èxit al mercat intern xinès”. GABRIELA RUBIO Els punts negres de la relació comercial amb la Xina Què passa des que es fabrica un producte a la Xina i arriba a Espanya? No és un camí fàcil i senzill. Hi intervenen molts agents i encara que cadascú prova de fer-ho el millor que pot en la seva funció, el sumatori final no és tant positiu com seria desitjable. Pel professor Jaume Ribera, “es perd moltíssim valor a cada baula de la cadena de distribució, ja que abunden els Punts d’informació. Ribera comenta que “pot sorprendre que no hi hagi una comunicació directa entre l’autoritat del port d’origen i la del port de destinació, ja que les navilieres són les encarregades de comunicar al port d’arribada el tipus i quantitat de mercaderia que transporten. Alhora, el transitari en origen s’encarrega de facilitar aquesta mateixa informació al transitari del lloc de destinació. I l’exportador fa el mateix amb l’importador. Amb això, la informació circula tres vegades, i augmenta els costos i la probabilitat d’errors”. Troba a faltar un ‘director d’orquestra’ que hi posi ordre. “Les duanes, per exemple, no tenen visió de negoci. Compleixen la seva funció, però sense tenir en compte el temps, per errors i les ineficiències”. Des del seu punt de vista, el problema que impedeix una millora de la situació és que “no hi ha ningú que tingui una visió completa de la cadena. El producte passa per moltes mans i cada una compleix la seva comesa, però sense poder optimitzar-la en funció de la fase següent”. D’entre les ineficiències principals n’esmenta tres. això no donen un bon servei a l’empresari, ja que els costos li augmenten molt”. Falta de transparència. Hi ha una sèrie de vicis ocults molt arrelats. Esmenta com a exemple el cas dels transitaris xinesos: “Un pot oferir la seva feina a una empresa exportadora per 100 i un altre per 20. L’empresari es queda amb el de 20 i s’endú la sorpresa que la diferència queda compensada per allò que li cobren a la destinació. Com que no està estandarditzat, els empresaris no saben a quin cost han de fer front. És una manera de transferir costos que té lloc a tots els països del món que comercien amb la Xina”. Si bé matisa que en el cas d’Europa, “el pecat és més gran als ports del sud que als del nord”. Volum. És evident que perquè un port sigui eficient ha de tenir un volum alt de tràfic. Explica que, en el cas de Barcelona, com que no hi ha un vaixell diari amb Xangai i no té un volum suficient de càrrega obliga la nau a anar parant en ports del camí per augmentar la càrrega, amb la qual cosa es retarda el lliurament a Barcelona. “Per això, de vegades pot sortir més barat portar la mercaderia a Hamburg i portar-la després fins aquí”. Explica que és el peix que es mossega la cua. “Si no atraiem més mercaderies al port, no hi ha prou volum i no hi ha vaixells directes i com que no hi ha vaixells directes no ve més mercaderia. Cal trencar el cicle”.