Joaquín Tornos Mas Catedràtico de dret administratiu. Universitat de Barcelona

Eleccions autonòmiques a Catalunya. And the winner is...la negociació i l’acord.
Joaquín Tornos Mas
Catedràtico de dret administratiu. Universitat de Barcelona
jtornos@ub.edu
L'endemà del Referèndum escocès del 18 de setembre del 2014, el professor Stephen
Tierney va publicar un escrit al bloc del Centre for ConstitutionalChange en què deia:
And thewinneris ... the referendum. El poble escocès havia participat en un 85% en la
votació, i el no havia guanyat àmpliament (55,3 enfront de 44,7 a favor del sí). Però el
citat professor destacava que l'àmplia participació legitimava la celebració del
referèndum, mentre que el resultat hauria de portar a obrir unes negociacions que
permetessin donar compliment a la promesa dels partits unionistes a favor d'una més
àmplia devolution.
Les eleccions autonòmiques catalanes permeten una lectura similar. Es van convocar pel
President de la Generalitat amb la intenció de dotar-les de caràcter plebiscitari entorn de
la opció independentista que, de fet únic punt del programa electoral, plantejaven la
llista Junts pel Sí i la CUP. Es va votar amb una alta participació del 77%, i el vot
independentista va aconseguir un 47%.
Quina lectura s'ha d'extreure d'aquestes dades ?. L'opció independentista no és
majoritària en vots, i encara menys si la calculem sobre el cens electoral, però ha
obtingut un suport molt ampli per part dels votants, el que ha donat la majoria
parlamentària a les forces polítiques que l'han defensat.
Què es pot fer a partir d'aquest resultat ?. En primer lloc reconèixer que a Catalunya
l'opció independentista compta amb un ampli suport que ha anat creixent en els últims
anys. Caldria afegir el sentiment nacionalista d'altres forces polítiques no
independentistes (PSC, Iniciativa per Catalunya, Unió Democràtica). En definitiva, es
constata un cop més, la realitat nacional de Catalunya i la demanda majoritària de
reconeixement d'aquesta singularitat i de majors cotes d’autogovern. Aquesta realitat
exigeix una resposta política i jurídica.
La resposta política és reconèixer aquesta realitat de Catalunya com a nació dins de la
nació espanyola. La resposta jurídica ha de ser tractar de canalitzar les reivindicacions
de singularitat i més autogovern dins el marc constitucional. Per això, el vencedor de les
eleccions hauria de ser la negociació i l'acord.
Si ja s'ha votat, la negociació s'hauria de centrar en una reforma constitucional que
donés resposta a les reivindicacions de la majoria del poble català. Una reforma que
reforçaria el text de la Constitució des de la legitimitat de la seva nova submissió a
referèndum de tots els ciutadans catalans i de l'Estat. Una negociació que s'hauria
d'iniciar a partir de l'ampli consens sobre la necessitat d'aquesta reforma, que a més de
l'aposta per un model d'organització territorial de tall federal, hauria d'incloure altres
aspectes (qualitat democràtica, nous drets socials, posició d'Espanya a Europa ...) . El
debat pausat hauria de concloure amb l'acord d'un nou text que pretengués regir la vida
dels espanyols almenys per uns 30 anys més.
Per això, the winner no és el sí, però tampoc un no immobilista. The winner hauria de
ser la negociació i l'acord.