solo unas pocas de Historia Natural, cuyos profesores no pueden

solo unas pocas de Historia Natural, cuyos profesores no pueden dedicar al
reino vegetal más que la tercera parte escasa del curso?".
Si en aquest aspecte (i en d'altres com l'adopció del mètode natural candol-leà) Costa es mostra avançât, no mantingué la mateixa postura enfront de
les teories evolucionistes. Aixi, justament l'any de la mort de Darwin, escriu
(COSTA, 1882) unes frases que eviten gaires comentaris: "Nos basta con que
inteligencias tan elevadas -es refereix a Bentham i Hooker- reconozcan la inconsistencia de muchísimos grupos específicos definidos con posterioridad a
la Species Plantarum del inmortal sueco -Linné-, para que les creamos más
bien partidarios de un plan de creación realizado que de la transformación incesante de los organismos en progresión ascendente por su propio esfuerzo.
El transformismo admitido dentro de los límites de ciertos géneros muy naturales o dentro de la órbita de las especies próteas no nos inquieta mientras no
se proclame como origen de las especies todas, desde el Protococcus hasta la
dialipétala o gamopètala más perfecta. Una vez admitido el transformismo en
el reino vegetal queda abierta la brecha para aplicarlo al reino animal".
Aquest text -que és una de les poques al-lusions de Costa a la qüestió evolucionista- no és propi de la seva manera habitual, reflexiva i aprofundidora, de
treballar; sembla que s'esforci a no entrar a fons en el tema, a no passar d'un
partit près.
Costa publica tots els seus nombrosos treballs en castella, la quai cosa no
era estranya en aquells temps, en que Fus escrit del cátala era molt restringit
i mes encara en l'àmbit cientific, bé que trobem meritòries excepcions, algunes precisament per part de col.laboradors de Costa i del seu mestre, Bahi,
en alguns treballs de divulgado publicáis per la Junta de Comerç. De totes
maneres, Costa, com a intel-lectual de la Renaixença, tenia un cert sentiment
catalanista, que traspua tant en el seu interés pel país per l'aspecte botànic
com en la recol- leccio sistemàtica que procurava fer deis noms de les plantes
en la nostra llengua. La seva flora i els seus altres treballs contenen un gran
nombre de noms catalans de les especies que hi són citades; i Costa exhortava
els seus corresponsals a enviar-li aquells que coneixien. Ultra això, revisa la
part científica d'un intéressant diccionari cátala publicat el 1868, que conté
una gran quantitat de termes cientifico-tècnics, amb la definido i la traducció
castellana i és una obra d'un gran interés per l'època en qué fou editada. L'excursionisme científic i l'esbós de divisió comarcal que planteja a la seva flora
catalana ens l'acaben d'emmarcar en l'àmbit de la Renaixença.
L'escola
Una de les claus deis èxits de Costa és, sens dubte, l'esperit de col-laborado. Fins a eli, la botànica catalana s'havia nodrit, en tot cas, de grans individualitats. Pensem en la nissaga deis Salvador; no podem considerar-los una
escola només pel fet que entre ells estableixin unes relacions de mestratge i