LA CRISIS DE LA RESTAURACIÓN BORBÓNICA (1902-1931) Historia de España 64 pag. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Tema 11: LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1902-1931) Prof: Raül M.G. IES Les Rodanes Vilamarxant Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) ÍNDEX 0. Introducció 1. El reformisme dinàstic 2. L’oposició política 3. L'obrerisme: entre l'anarquisme i el socialisme 4. La Setmana Tràgica i les conseqüències que va tenir (1909-1917) 5. La crisi del 1917 6. La descomposició del sistema parlamentari (19181923) 7. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) 8. Per què va caure la monarquia el 1931? Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 0. INTRODUCCIÓ El règim de la Restauració havia estat dissenyat el 1875, però en els darrers vint-i-cinc anys del segle XIX, la societat espanyola havia experimentat molts canvis. A més a més, la pèrdua de les últimes colònies el 1898 va posar en qüestió moltes bases del sistema polític. A Europa s’accentuà la competència entre les diverses potències per la construcció dels respectius imperis colonials, i es va arribar a un clima bel·licista que va desembocar en la Primera Guerra Mundial (1914-1918). En la dècada dels anys vint es va viure al continent un auge de sistemes autoritaris més o menys inspirats en el feixisme. La nova potència, els EUA, va viure en els anys vint un període de creixement econòmic conegut com els feliços anys vint. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Etapes del regnat d'Alfons XIII Regnat d’Alfons XIII: del 1902 (majoria d’edat) al 1931 (II República). ETAPES: 1a etapa (1902-1914): perllongació del bipartidisme i l’ordre polític de la Restauració. 2a etapa (1914-1923): període de crisi i de fallida total del sistema de torn pacífic. Irrupció de noves forces socials i polítiques que qüestiones el marc constitucional. 3a etapa (1923-1930): dictadura del general Primo de Rivera. 4a etapa (1930-1931): intent de retorn a l’ordre constitucional (per part d’Alfons XIII) i proclamació final de la 2ª Republica. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) CRONOLOGIA Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 1. EL REFORMISME DINÀSTIC 1.1. La majoria d'edat d'Alfons XIII El 1901 es va reprendre el torn dinàstic (la regent va tornar a atorgar el govern als liberals), i el 1902 es va entronitzar Alfons XIII rei d’Espanya (1902-1931). S'inicia un període en què entra en crisi definitiva el sistema de la Restauració. Després de la desaparició de Cánovas i Sagasta, els dos partits dinàstics van tindre dificultats per mantenir-se units. No obstant, naix una nova generació de polítics (Antoni Maura al capdavant del Partido Conservador i José Canalejas del Partido Liberal) que influïda pel regeneracionisme, va impulsar importants projectes de reforma des de l´interior del sistema; encara que va ser impossible democratitzar-ho. Aquestes són les principals característiques polítiques i socials del 1r terç de segle XX: - Divisions internes en els partits del torn que van provocar una creixent inestabilitat política i freqüents canvis de govern: entre 1901 i 1916 hi va haver 18 executius i 12 caps de govern diferents. - Grans desequilibris regionals des del punt de vista demogràfic i econòmic. - Grans desigualtats socials que van fer augmentar la conflictivitat. - Afebliment del caciquisme en les àrees urbanes i industrials en expansió. - Augment de l’oposició política i social al règim (republicanisme, nacionalisme i moviment obrer) - Reaparició de l’intervencionisme de l’exèrcit en la vida política. - Intervencionisme del rei Alfons XIII en la vida política i en les crisis de govern, la qual cosa va incrementar el desprestigi de la monarquia i la va afeblir. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) La participació directa d’Alfons XIII en la vida política, va ser un element més de desestabilització, ja que el rei va abandonar el tradicional paper d’àrbitre que la monarquia va exercir en l’època del seus pares. Alfons XIII sempre va recolzar les opcions polítiques més conservadores, culminant amb el seu recolzament al colp d’estat i la Dictadura de Primo de Rivera. Els capricis de canvis de govern i presidents per part del rei es van conéixer com a CRISIS ORIENTALES ja que arribaven directament del Palau d’Orient, la seua residència. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 1.2. Les opcions del reformisme El desastre del 98 va mostrar les deficiències del Règim de la Restauració i va donar lloc a un reformisme polític basat en les idees regeneracionistes que propugnaven una renovació moral de la vida social i política del país amb la finalitat de posar fi al caciquisme i al falsejament electoral. Dins del regeneracionisme s’hi poden diferenciar diverses tendències: • Des dels partits dinàstics (conservador i liberal) el reformisme va ser protagonista fins al 1912. Aquest es centrava fonamentalment en la crítica al frau i la manipulació electorals i es basava en intentar fer una “revolució des de dalt”, mantenint la continuïtat del sistema, per tal d’evitar que es produïra una “revolució des de baix”. Hi van destacar Francisco Silvela i Antonio Maura (Partit Conservador), i José Canalejas (Partit Liberal). Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) • Des dels partits marginats del sistema s’imposa la necessitat de mobilitzar l’opinió pública per tal de desbancar els partits del torn. • El regeneracionisme intel.lectual i literari representat, principalment, per Unamuno, Ganivet, Pío Baroja, Maeztu, Ortega i Gasset, ValleInclán, Antonio Machado, etc. que formaran la Generació del 98. Aquest col.lectiu reflexionarà sobre el «problema d’Espanya» en un sentit crític i van defendre que havia arribat l’hora de fer una regeneració moral, social i cultural del país. En aquesta línia, Joaquín Costa (polític, jurista, economista i historiador) proposarà reformes econòmiques i educatives per a modernitzar la societat. Miguel de Unamuno José Ortega i Gasset Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Joaquín Costa 1.3. El reformisme conservador El primer govern regeneracionista el del líder conservador Silvela, entre el 1899 i el 1903, va fracassar arran de les divisions dintre del partit i de la repressió de la protesta dels comerciants barcelonins per la pujada d’impostos (el Tancament de caixes). Silvela va abandonar la política i va deixar pas a Antonio Maura com a nou líder del partit conservador. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) El reformisme conservador de Maura Va intentar una reforma “des de dalt”; un intent de reformar/regenerar el sistema polític i l’administració amb una nova classe política que havia de ser recolzada per les “masses neutres” (les classes mitjanes marginades políticament per l’hegemonia tradicional de l’oligarquia). Amb això pretenia: -Governar de forma eficaç. -Desbancar els cacics. -Impedir el protagonisme a les classes populars (amb mà dura). Va fer una nova Llei Electoral (1907) que feia més difícil el frau electoral i permetia la participació de més partits al Parlament. Va impulsar una política social amb la creació de l’Instituto Nacional de Previsión o la Llei del Descans Dominical. Va exigir major independència de l’Executiu davant les ingerències de la Corona. Va intentar donar més autonomia als ajuntaments i a les Diputacions. Va adoptar mesures proteccionistes per tal d’impulsar la indústria. Va impulsar una política exterior més activa apostant per la intervenció al Marroc. Però la falta d’entesa amb el Partit Liberal i, especialment, les nombroses crítiques rebudes per la dura repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona van posar fi a la seua principal etapa política. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) El reformisme conservador de Maura Maura Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 1.4. El reformisme liberal José Canalejas representava la tendència més esquerrana del Partit Liberal; amb la seua acció de govern entre 1910 i 1912 va intentar dur a terme un programa regeneracionista més decidit per tal d’atraure als sectors populars basat en: -L’aprofundiment en la política de reformes socials, com a intent d’acostament a les classes menys afavorides. -La limitació de la vinculació entre Església i l’Estat. La “Ley del “Candado” (1910) limitava l´establiment de nous ordes religiosos. -Una nova política tributària: nous impostos progressius sobre la renda en lloc de l’impost de Consums Protesta de la burgesia. -Lleis encaminades a millorar les condicions laborals (normativa sobre el treball de la dona, regulació del dret de vaga, llei d’accidents de treball, ... -Llei del Reclutament (1912): aquest serà obligatori en temps de guerra i abolirà, en aquestes circumstàncies, la redempció en metàl.lic. Per tal d’atraure’s al catalanisme polític va elaborar un projecte de Llei de Mancomunitats (aprovada el 1914). Aquesta permetia que unes quantes diputacions provincials s’uniren per a gestionar serveis públics. Però seguirà apostant per una política exterior activa: Conferència d’Algesires (1906); Protectorat del Marroc (1912). •1912 – Assassinat de Canalejas i fi del reformisme dinàstic. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 11.1. EL REFORMISME DINÀSTIC DE CANALEJAS Canalejas Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) EL REFORMISME DINÀSTIC Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 2. L’OPOSICIÓ POLÍTICA NACIONALISTES BASCOS Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) PNB 2. L’OPOSICIÓ POLÍTICA 2.1. El republicanisme El republicanisme va ser la força principal d’oposició parlamentària. Tenia molta força en les zones urbanes on la influència dels cacics era més reduïda. Tenia el suport de sectors de la burgesia lliurepensadora i d’amplis sectors de les classes populars. - La Unió Republicana (1903) de Nicolás Salmerón va ser un intent d’unir els diferents grups republicans. En les eleccions de 1903 i 1905 va obtenir el triomf en grans ciutats com Madrid, Barcelona i València. Però mentre que Unió Republicana el 1908 s’acostava al catalanisme, integrant-se en la coalició Solidaritat Catalana, alguns dels seus dirigents, com Alejandro Lerroux o Vicent Blasco Ibáñez (València), es despenjaven. - A Barcelona Alejandro Lerroux va fundar el Partido Republicano Radical. El seu discurs demagògic, anticlerical i aparentment revolucionari va ser molt ben acollit, en un principi, per les classes populars. Reivindicava també l’anticatalanisme (català = patró explotador). Després de la Setmana Tràgica Lerroux va perdre el suport popular, va moderar el seu discurs (que va fer-se cada vegada més conservador). A València Blasco Ibáñez va fundar el Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA) que amb el seu caràcter populista i anticlerical tenia moltes semblances amb el lerrouxisme. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) - A banda dels partits de Lerroux i Blasco Ibáñez, es va crear el 1909 la Conjunción Republicano-Socialista, conseqüència de la col.laboració de diversos grups republicans amb el PSOE. Aquesta va tenir un cert èxit en les eleccions del 1910 (va guanyar a Madrir, Barcelona i València i, a més, Pablo Iglesias va aconseguir per primera vegada l´acta de diputat) - El 1912 va sorgir el Partido Reformista, fundat per Melquíades Álvarez. Mai no va arribar a ser una formació nombrosa encara que va tindre el suport d´intel.lectuals com Manuel Azaña i José Ortega i Gasset. Alejandro Lerroux El PURA Pablo Iglesias elegit diputat Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 2.2. El carlisme El carlisme va patir disputes i dissidències freqüents durant aquest període com la liderada per Vázquez de Mella que el 1919 va abandonar el partit i en va fundar un de nou: el Partido Tradicionalista. La militància de l’integrisme de Ramón Nocedal i del carlisme es concentrava fonamentalment a Navarra, País Basc i Catalunya. Aquests participaven en les eleccions i sempre van tindre representació al Congrés. Aquestes tres diferents tendències (carlins, integristes i tradicionalistes) no van reunificar-se fins a la creació de la Comunión Tradicionalista el 1931, una vegada arribada la Segona República. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 2.3. L’evolució del nacionalisme català i del nacionalisme basc Una de les conseqüències del desastre del 98 va ser la consolidació a Catalunya i al País Basc dels partits nacionalistes. - El partit hegemònic al si del catalanisme de l’època era la Lliga Regionalista, amb Prat de la Riba com a ideòleg (La nacionalitat catalana) i Francesc Cambó com a portaveu al Congrés. Aquest partit va guanyar les eleccions municipals del 1905, la qual cosa va fer alarmar l’exèrcit, que veia en perill la unitat d’Espanya. El 1905, arran de la publicació d’un acudit irònic, els militars van assaltar i destruir impunement les redaccions del Cu-cut! i La Veu de Catalunya. El govern presidit pel liberal Segismundo Moret va donar suport a l’exèrcit i, a més, va elaborar la Llei de Jurisdiccions (1906), que atorgava a la justícia militar (tribunals militars) les competències per jutjar els casos considerats d’ofensa contra la pàtria i l’exèrcit. Com a reacció a Catalunya es formarà una coalició electoral, Solidaritat Catalana, que unirà a totes les forces polítiques catalanes excepte els partits dinàstics i els lerrouxistes (Lliga Regionalista, Partit Republicà Federal i una part d’Unión Republicana). Aquesta coalició, que demanava derogar la Llei de Jurisdiccions i l’autogovern de Catalunya va guanyar les eleccions generals del 1907, de manera absoluta, obtenint 41 diputats dels 44 possibles. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Però la coalició Solidaritat Catalana no va tardar a dividir-se a causa de l’heterogeneïtat dels grups polítics que la integraven i del dirigisme de la Lliga. Els fets de la Setmana Tràgica (1909) van provocar la seua dissolució definitiva. La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer ens administratiu català des del 1714, però només unificava i gestionava les atribucions que ja tenien les diputacions provincials. Aquesta institució es va aconseguir després d’un llarg procés, l’abril del 1914, sota la presidència de Prat de la Riba, sempre amb majoria de la Lliga Regionalista que la va controlar. L’obra de la Mancomunitat va ser destacada en els camps de l’ensenyament (renovació pedagògica, escoles tècniques, etc.), la cultura (Biblioteques Populars, normalització lingüística, promoció museística, etc.), i les obres públiques (millora de les xarxes viària, postal i telefònica; pla d’acció agrària; etc.). Fins a la seua dissolució el 1925, va voler potenciar la modernització de Catalunya. La guerra social que es va estendre a Catalunya a partir del 1919 va fer que la Lliga Regionalista prioritzara la defensa de l’ordre social davant de les reivindicacions nacionalistes. Açò va contribuir al naixement de noves formacions nacionalistes: Acció Catalana (escissió de la Lliga) i Estat Català (organització independentista). Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) La Mancomunitat de Catalunya: Orígens La Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, sol·licità al Govern la possibilitat de “mancomunar” les quatre Diputacions catalanes per unir les seues competències (1911). Forta oposició del Partit Conservador, de parts dels liberals i de la premsa de Madrid, que titllaren el projecte de “separatista” Llei de Mancomunitats (1914) La petició, recolzada per les altres Diputacions, fou recollida pel cap del Govern, José Canalejas, però aquest va ser assassinat l’any 1912, i el procés es paralitzà. Bloqueig parlamentari al projecte de Mancomunitat fins el 1914, quan el Govern presidit pel conservador Eduardo Dato va decretar la Ley de Mancomunidades, que obria el camí a aquesta aspiració catalanista. 6 d’abril de 1914 Es va crear la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba, a partir de la comunitat de les Diputacions de Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona. La Mancomunitat es creava com a un organisme purament administratiu, que sumava de fet les atribucions que ja tenien les quatre Diputacions. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) L’obra de la Mancomunitat En l’àmbit de les infraestructures i dels serveis públics Millora de la xarxa viària i ferroviària (i també telefònica) principal i secundària pel conjunt del territori català (idea de cohesió territorial) Pla de modernització agrària, amb la creació d’Escoles de capacitació, foment de les cooperatives, impuls a la modernització tecnològica... Creació de l’Escola de l’Administració Pública, per millorar la funció pública i la idea de servei públic a Catalunya. En l’àmbit de la cultura i de l’educació Gran suport i impuls a la cultura catalana: Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya, xarxa de biblioteques populars, etc. Consolidació del català: Impuls a la normalització de l’ús de la llengua catalana i projecte d’unitat ortogràfica encarregada a Pompeu Fabra. Protecció del patrimoni cultural i monumental català: monuments, museus, catalogació d’edificis d’interès... Impuls a la renovació i modernització pedagògiques: Escoles del Treball i Industrials, Escoles de Mestres (impuls a la “renovació pedagògica”, Escoles Experimentals... Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) - El nacionalisme basc va estar marcat durant el primer terç del segle XX per disputes internes i escissions sobre els aspectes que havien de predominar al PNB: l´independentisme, l´autonomisme o el catolicisme. Malgrat la fragmentació política el PNB va créixer electoralment, especialment a Biscaia, i va tenir una representació parlamentària notable. Així, va obtenir els primers èxits electorals el 1917 i el 1918, quan per primera vegada es va presentar a les eleccions generals i hi va obtenir 6 dels 7 escons de Biscaia. El 1911 el PNB va crear el seu propi sindicat de confessionalitat catòlica, Solidaritat d´Obrers Bascos (actual ELA-STV). Dins del partit convivien 2 tendències: els partidaris de la independència i els més moderats i partidaris de l’autonomia del País Basc. El 1921 es va escindir del partit el grup Aberri (independentista). No obstant, l’any 1930 les 2 tendències del nacionalisme basc es van reagrupar en el tradicional Partit Nacionalista Basc. El 1930, també es va fundar un nou partit nacionalista de tendència republicana, Acción Nacionalista Vasca. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 2.4. L’evolució del galleguisme, del valencianisme, de l’aragonesisme i de l’andalusisme A Galícia els primers passos per passar del galleguisme cultural al polític van ser protagonitzats per l’organització Irmandade da Fala i pel diari A Nosa Terra (1916). Tant l’una com l’altre, aspiraven a convertir el galleguisme en una força política. Al País Valencià els primers passos cap a la creació d’un valencianisme polític van ser protagonitzats per l’associació València Nova (1904) i pel grup Joventut Valencianista (1908). El 1918 es va fundar Unió Valencianista Regional. Però l’intent de crear una coalició de partits seguint l’exemple de Solidaritat Catalana va fracassar. A Aragó, l’aragonesisme va estar impulsat en l’àmbit universitari. El 1916 es va crear la Unión Regionalista Aragonesa, que acabà integrant-se en la Acción Regionalista de Aragón. En 1924 es va redactar un Proyecto para un Estatuto de la región aragonesa dentro del Estado español. A Andalusia, l’andalusisme va ser impulsat per Blas Infante que el 1916 va fundar el primer Centro Andaluz a Sevilla. Va participar a la primera asamblea regionalista andaluza celebrada el 1918, en què es van definir els símbols d’Andalusia i es va proposar l’autonomia. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 3. L´OBRERISME: ENTRE L’ANARQUISME I EL SOCIALISME Recordar el procés d’industrialització, especialment a Catalunya, amb l’augment del nombre de treballadors en el sector industrial i del seu pes en el conjunt de l’economia espanyola. Paral·lelament s’incrementà la conflictivitat laboral en la dialèctica patronal /obrers per la reducció de la jornada laboral, la qüestió salarial, la precarietat i males condicions dels llocs de treball, etc. El 1907 va nàixer la Solidaritat Obrera, formada pels grups anarquistes i de diverses forces del moviment obrer català, com a resposta a la Solidaritat Catalana (burgesa). El 1910 Solidaritat Obrera va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), d’ideologia anarquista i revolucionària. La CNT defensava la promoció d’una vaga general revolucionària que acabara amb l’Estat burgés i el capitalisme. El 1915 era el primer sindicat a Catalunya, València, Saragossa, Andalusia i localitats del nord peninsular. El 1918 ja tenia més de 700.000 afiliats. Els seus líders principals eren Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) L’anarquisme Es fonamentà en l’apoliticisme, que l’allunyava de l’acció política dels partits de l’esquerra socialista, i enfront de la UGT. Forta implantació a Andalusia, al País Valencià, i sobretot a Catalunya, on fou la força sindical hegemònica. Preconitzava l’acció revolucionària per mitjà de la vaga, l’eliminació de la propietat privada i de l’Estat i la destrucció del capitalisme. Els seus principals líders foren Àngel Pestaña, Salvador Seguí (“El Noi del Sucre”) i Joan Peiró. Entre el 1911 i el 1914, la CNT va estar il.legalitzada i va ser perseguida. Entre el 1918 i el 1923, l’anarquisme va viure, especialment a Barcelona, uns anys d’enfrontaments violents amb les forces d’ordre públic i amb grups armats de la patronal. Aquesta és l’època del pistolerisme que veure’m més endavant. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) El socialisme En la primera dècada del segle XX, el PSOE va començar a establir coalicions electorals amb els republicans. Gràcies a aquesta coalició, els socialistes van aconseguir el seu primer diputat el 1910, Pablo Iglesias. El PSOE, a partir d’eixe moment, va créixer en militància, en força electoral i en influència en la vida política. Els seus principals líders eren Pablo Iglesias, Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero. Aquest darrer era el líder de la UGT (sindicat socialista) que l’any 1920 va arribar a tindre quasi un quart de milió d’afiliats. En l’estiu del 1917 el PSOE va participar en la vaga general revolucionària i es va veure influït per les conseqüències de la revolució soviètica. El refús del partit a integrar-se en la Internacional Comunista encapçalada per Lenin va provocar que el sector més radical del PSOE, i simpatitzant del bolxevisme soviètic, s’escindira del partit i fundara el Partit Comunista d’Espanya (PCE) l’any 1921. Aquest nou partit tenia com a líders més destacats José Díaz i Dolores Ibárruri. Pablo Iglesias Fco. Largo Caballero Dolores Ibárruri Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 4. LA SETMANA TRÀGICA I LES CONSEQÜÈNCIES QUE VA TENIR (1909-1917) 4.1. La política colonial al Marroc Després del desastre del 1898 (pèrdua de Cuba, Puerto Rico, Filipines,...), Espanya va iniciar la penetració al nord d’Àfrica. El 1906 va tenir lloc la Conferència d'Algesires, segons la qual els Estats espanyol i francès es repartien el Marroc com a un Protectorat. A Espanya se li va concedir el Rif (franja al nord del Marroc) i dos enclavaments a la costa atlàntica (Ifni i Río de Oro). La presència espanyola en aquesta zona va ser causada per interessos econòmics (mines, inversions en ferrocarrils i obres públiques) i polítics (restaurar el prestigi de l’exèrcit espanyol i convertir Espanya en una nova potència colonial). Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Però la població marroquina es va resistir a la presència espanyola que es va intensificar a partir del 1909, iniciant-se la Guerra del Rif, molt impopular a Espanya, i que es va allargar fins el 1926. La derrota espanyola al Barranc del Llop (1909) va fer que el govern enviara més tropes formades per reservistes, molts d’ells casats i amb fills. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 4.2. La Setmana Tràgica de Barcelona L’enviament de reservistes al Marroc va provocar una gran protesta popular a Barcelona perquè el sistema de reclutament de les quintes implicava que només els homes de procedència social més humil foren reclutats per a la guerra, perquè no podien pagar el rescat. Aquesta protesta va tindre el suport dels anarquistes, socialistes i republicans. Arran de l’embarcament de tropes al port de Barcelona, Solidaritat Obrera (sindicat anarquista) va convocar una vaga general per al 26 de juliol, que va tenir el suport de la UGT (sindicat socialista) i de grups republicans. La vaga va derivar en revolta, que es va perllongar durant una setmana, i que va tindre un fort caràcter antimilitarista, anticlerical i antiburgés. Es van alçar barricades, hi hagueren enfrontaments amb les forces de l’ordre i es van incendiar edificis religiosos. Les autoritats van declarar l’estat de guerra i enviaren reforços per reprimir la protesta. Finalment, la situació va tornar a la normalitat a partir del 29 de juliol amb un balanç de més de 100 mort, 300 ferits i quasi un centenar d’edificis destruïts. La repressió posterior va ser indiscriminada: centenars de detencions, 1500 consells de guerra i 17 condemnes a mort, amb, finalment, 5 executats. Un d’ells va ser l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l’Escola Moderna, acusat falsament de ser l’instigador. La seua execució va generar grans protestes. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) El protectorat espanyol del Marroc Recollida de cadàvers al Barranco del Lobo, 1909. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) La Setmana Tràgica de Barcelona Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Francesc Ferrer i Guàrdia executat (L’Esquella de la Torratxa, 1932) Francesc Ferrer i Guàrdia Afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Protestes contra l´execució de Francesc Ferrer i Guàrdia Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) La Setmana Tràgica de Barcelona Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 4.3. Les conseqüències polítiques La Setmana Tràgica va tindre com a conseqüència la caiguda del govern de Maura. Liberals i republicans s’uniren a les crítiques contra la duresa de la repressió. El rei va dissoldre les Corts i va entregar el govern a José Canalejas (liberal). Aquest, i fins a la seua mort (assassinat el 1912), va fer l’últim intent reformista des de dins del sistema de la Restauració. A partir d’aleshores els partits dinàstics es van fragmentar, mancats de líders capaços d’aglutinar les diverses tendències. Així, dintre del Partit Liberal, el comte de Romanones i Santiago Alba es van enfrontar entre si. En el cas del Partit Conservador la disputa va ser entre Antonio Maura i Eduardo Dato (mort en un atemptat el 1921). Tot açò va provocar una inestabilitat política permanent. Pel que fa a les forces d’oposició: - Enfortiment del republicanisme: creació del Partido Reformista (1912) i acostament als socialistes (consolidació de la Conjunció RepublicanoSocialista). - Descrèdit del republicanisme lerrouxista pel seu paper ambigu durant els esdeveniments del 1909 i, a la vegada, enfortiment de l’anarcosindicalisme. - Reforçament del catalanisme republicà pel desprestigi de la Lliga Regionalista, acusada d’haver donat suport a la repressió governamental. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 5. LA CRISI DEL 1917 5.1. L’impacte de la Gran Guerra Espanya, va quedar al marge del sistema d’aliances europeu previ a la Primera Guerra Mundial, i es va mantenir neutral durant el conflicte (govern presidit per E. Dato). *Cambó: “Espanya havia de ser neutral perquè no podia ésser altra cosa. Ni posseïa un exèrcit eficient, ni tenia un ideal internacional” Eduardo Dato Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) La neutralitat va afavorir l’economia, fent-se grans negocis a costa dels dos bàndols. En canvi, es va desencadenar un greu procés inflacionari i una forta tensió social. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Evolució dels preus d´alguns productes bàsics Evolució dels preus, dels salaris i dels beneficis empresarials Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 5.2. La crisi del 1917 Una crisi o tres crisis? a) Crisi Militar: grups de militars van formar les Juntes de Defensa (peninsulars), reclamant millores salarials i la regulació dels ascensos per criteris d’antiguitat (en contra dels africanistes, que els volien només per mèrits de guerra); al juny van elaborar un manifest en què culpaven al govern de no resoldre els problemes. b) Crisi política: durant una suspensió de Corts (decretat pel govern de Dato), el 5 de juliol de 1917 es va reunir a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris (republicans, socialistes, catalanistes...) per reivindicar la transformació de l’Estat centralista en un d’autonomista i convocar eleccions a Corts Constituents (per acabar també amb la corrupció, la supressió constant de les garanties constitucionals, els estats d’excepció...) El moviment, no va tenir continuïtat, ja que requeria l’entesa entre regionalistes i antimonàrquics d’esquerra i just esclatava una vaga general convocada per la CNT i la UGT (durament reprimida). c) Crisi social: des del 1916 es mantingué un moviment vaguístic creixent, tot i que desigual geogràficament i sectorialment. El ressò de la Revolució Russa de febrer va esperonar les expectatives revolucionàries entre les forces obreristes. La vaga general d’agost del 1917 es va reprimir sense contemplacions per part de l'exèrcit i amb el suport de les classes benestants. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Una crisi o tres crisis? Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 5.3. Les conseqüències de la crisi del 1917 La reacció del govern davant la triple crisi del 1917 va ser la repressió: - La vaga obrera va ser durament reprimida per l’exèrcit i els membres del comité de vaga van ser empresonats i sotmesos a un consell de guerra. - Les Juntes de Defensa militars van ser dissoltes. - La reunió de diputats i senadors convocada per al 19 de juliol va ser prohibida i finalment dissolta per la Guàrdia Civil. L’acció conjunta dels 3 conflictes haguera pogut fer caure el sistema de la Restauració, però cada un es va organitzar per separat i defensava posicions diferents. Així, l’exèrcit davant la por a una revolució i el rebuig a un possible procés autonomista de Catalunya va optar per donar suport a la monarquia. També, la burgesia catalana, representada a l’Assemblea de Parlamentaris, es va fer enrere per la por a què es produïra una revolució obrera. El fracàs dels tres moviments de protesta va permetre que el règim polític de la Restauració continuara durant cinc anys més. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Vagues entre 1915 i 1919 Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) La vaga revolucionària del 1917 a Madrid Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 6. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI (1918-1923) Entre el 1918 i el 1923, la incapacitat dels governs per reformar el sistema polític, la forta conflictivitat social i les tensions derivades de la guerra del Marroc van suposar la crisi definitiva del règim de la Restauració. 6.1. Crisi econòmica i agitació social La fi de la Guerra Mundial va produir un canvi brusc de les condicions econòmiques: disminució de la producció, alça de preus, augment de l’atur, que juntament amb el triomf de la Revolució a Rússia, va provocar una gran mobilització social i l’augment del sindicalisme. CONFLICTIVITAT OBRERA • Vaga de la Canadenca (1919). • Pistolerisme: Enfrontament entre els sindicats i la patronal: Sindicat Lliure / Los Solidarios. • Repressió. Aplicació Llei de Fugues. CONFLICTIVITAT AL CAMP • Trienni bolxevic (1918-21) a Andalusia. • Conflicte Rabassaire a Catalunya. Unió de Rabassaires (1822), sindicat camperol enfrontat a l’ IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 6.1. Crisi econòmica i agitació social El 1919 esclata la vaga de La Canadenca, que desencadenà una forta repressió (estat d’excepció, locaut) i la resposta violenta d’activistes com Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i Francisco Ascaso (Los Solidarios). Els obrers demanaven la jornada laboral de 8 hores. La Federació Patronal va organitzar bandes de pistolers per assassinar els dirigents sindicals en col.laboració amb les autoritats (Martínez Anido, governador civil de Barcelona). També la patronal va crear el Sindicat Lliure per competir amb la CNT i boicotejar-la. El pistolerisme va deixar un rastre de més de 800 atemptats entre 1917 i 1923. Buenaventura Durruti Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) L’anarcosindicalisme propugnava les vagues generals com a instrument revolucionari que destruís el sistema. El camp andalús va esdevenir la punta de llança de l’agitació anarquista. Els camperols exigien el repartiment de terres seguint l´exemple de la Revolució russa (trienni bolxevic). Les revoltes camperoles consistien en l´ocupació de terres, la presa d´ajuntaments i la formació de comités de vaga. El govern reaccionava amb la repressió (declaració de l´estat de guerra, empresonament de líders camperols i il.legalització d´organitzacions obreres. A Catalunya també va sorgir el sindicat Unió de Rabassaires el 1922 (enfrontat a l’Instituto Agrícola Català de St. Isidre –IACSI- de dretes). Mostres de premsa obrera, anarquista i marxista, editada a Barcelona durant els anys 1910-1923 Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 6.2. La descomposició política La crisi del 1917 va agreujar la situació política, el govern d’Eduardo Dato va caure aquest mateix any. Per una part, la fragmentació interna dels partits del torn impedia la formació de majories parlamentàries estables. Per l´altra, la divisió i feblesa de l´oposició impedia crear una alternativa política al sistema de la Restauració. Davant d´aquesta situació el sistema va utilitzar un mecanisme polític nou: els governs de concentració. Eren governs de coalició que integraven els partits dinàstics i polítics de la Lliga regionalista. El més rellevant va ser el Govern Nacional presidit per Maura el 1918. Aquest govern només va durar 7 mesos a causa de les diferències entre els diferents membres del govern. Després del fracàs d´aquest govern es va tornar al torn de partits però es succeïren 10 governs en 5 anys (entre el 1918 i el 1923), dos d’ells de concentració (dinàstics i catalanistes). Es va tornar a la tupinada, però cap partit va aconseguir majoria al Parlament i així es van fer habituals, les mesures d'excepció, la suspensió de les garanties constitucionals, el tancament de les Corts… i cada vegada amb més pes de l’exèrcit, protagonista de la repressió. Uns governs que, a la vegada, no van poder redreçar la pèssima situació econòmica i social. La crisi política era permanent. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Presidents de Govern entre 1903 i 1922 Nombre de vagues i d´obrers desocupats Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 6.3. El problema del Marroc: Annual La possessió del protectorat del Marroc era defensada per l´exèrcit, especialment pels africanistes, pel rei Alfons XIII i per empresaris espanyols que volien fer negoci amb l´explotació dels recursos miners del Rif i en la construcció del ferrocarril. Però bona part de la societat no acceptava intervindre en una zona tan pobra amb el consegüent risc d´entrar en guerra. Després dels fracassos militars del 1909, el 1921 l´exèrcit espanyol va iniciar una operació militar per tal de consolidar el domini del Rif, però aquesta mal dirigida i planificada va acabar en la derrota d´Annual. El desastre va ocasionar més de 13000 morts en l´exèrcit espanyol. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) El desastre va generar moltes protestes i els diputats republicans i socialistes van reclamar abandonar el Marroc i també la petició de responsabilitats per la massacre. Les Corts van demanar la creació d´una comissió militar d´investigació, presidida pel general Picasso. Aquesta va descobrir grans irregularitats, corrupció i ineficàcia que implicaven a l´exèrcit d´Àfrica, al govern i al mateix rei. Al setembre del 1923, poc abans que el Congrés de Diputats emetera el dictamen sobre l´informe (Expedient Picasso), el general Primo de Rivera, amb el suport del rei, va donar un colp d´Estat. Una de les conseqüències del colp va ser que amb aquest es va impedir conéixer les conclusions de la investigació sobre el desastre d´Annual. Ya llega a los coroneles Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Ya sube hasta los generales ¿Ve usted si está alto? ¡Pues no alcanza a los políticos! 7. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (19231930) 7.1. La fallida del règim constitucional El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va donar un colp d’estat que va acabar amb el sistema constitucional i parlamentari iniciat el 1874. El colp tenia per finalitat frenar les reformes impulsades pel govern de García Prieto i impedir el debat al Congrés dels Diputats de l´Expedient Picasso. El govern finalment va dimitir. JUSTIFICACIÓ: posar fi a la crisi política, a la por a una revolució social i al perill del trencament de la unitat d’Espanya. OBJECTIUS: •Acabar amb la conflictivitat social. •Frenar les aspiracions nacionalistes. •Evitar les responsabilitats pel desastre d´Annual. •Evitar els projectes de reforma del govern de García Prieto que podien portar a la democratització del sistema. SUPORTS: monarquia, militars, església, alta burgesia i una part de les classes mitjanes. OPOSICIÓ: inicialment escassa. Només hi hagué un intent de vaga general convocada per la CNT i el PCE. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 7.2. El directori militar (1923-1925) Primo de Rivera va ser nomenat president d´un Directori, format només per militars, per Alfons XIII. Principals mesures del Directori militar: •Declaració de l´estat de guerra. Militarització de l’ordre públic. •Suspensió règim constitucional. Dissolució cambres legislatives. •Prohibició dels partits polítics i dels sindicats. •Prohibició de manifestacions i de vagues. •Forta repressió contra anarquistes i comunistes. •Supressió de la Mancomunitat catalana, prohibició de l´ús de la senyera i de l´Himne dels Segadors. •Prohibició del català/valencià en l´àmbit públic. •Dissolució dels ajuntaments, reemplaçats per juntes de vocals designats entre els principals contribuents de cada localitat. •Desembarcament d’Alhucemas (1925) fruit de la col.laboració militar d´Espanya i de França. Les accions militars conjuntes dels dos països permeteren el final de la guerra del Marroc. •Legislació social: regulació de la faena de les dones, construcció de cases obreres i inversions en obres públiques per reduir la desocupació. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Desembarcament a la badia de Alhucemas, nord d’Àfrica (1925) 7.3. El Directori civil (1925-1930) Al final del 1925 es va establir un Directori civil, amb l´entrada de tècnics civils, i amb la finalitat de perpetuar el Règim a l’estil feixista italià. Tenia el suport dels sectors més conservadors, de la banca i de la indústria. Aprofitant la bona conjuntura econòmica de la dècada del 1920 es va dur a terme una reactivació de l´economia basada en el nacionalisme econòmic i el dirigisme estatal. •Va crear un partit a l’estil de Mussolini, la Unión Patriótica, un partit governamental que li donara suport social a la dictadura. Partit integrat per funcionaris del règim, organitzacions catòliques, militars i cacics. •Com a òrgan auxiliar del partit, el Directori va crear el Sometent, força armada ciutadana que donava suport a les forces d´ordre. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 7.4. L´organització corporativista de l´Estat Per tal d´institucionalitzar el nou règim, el 1927 es va convocar una Assemblea Nacional Consultiva. Era un organisme corporatiu, a imitació del feixisme italià, perquè els seus membres no eren elegits per sufragi, sinó per designació entre ciutadans pertanyents a les grans institucions (municipis, universitats, administracions, patronals i representants obrers). El sufragi universal es va oblidar del tot. Va tenir una funció merament consultiva i sempre va actuar sota control governamental. L´Assemblea s´havia d´encarregar d´elaborar una nova Constitució que reafirmava el caràcter autoritari del règim. Però la mala acollida d´aquest projecte entre l´opinió pública va fer que no arribara mai a ser aprovat. Per controlar el moviment obrer, el 1926 es va fundar l’Organització Corporativa Nacional. Es tractava d´un sindicat vertical que agrupava patrons i líders sindicals moderats per tal d´eliminar els conflictes laborals. Aquests eren regulats per comités paritaris que també tenien la missió de reglamentar els salaris i les condicions de treball. Però tot sota el control de l´Estat. La UGT hi col·laborà inicialment, però més tard es va fer enrere. Mentrestant els anarcosindicalistes i els comunistes eren perseguits. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) POLÍTICA ECONÒMICA: •Intervencionisme estatal per afavorir les empreses espanyoles. •Foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, etc...) •Proteccionisme •Concessió de monopolis: CAMPSA, Telefònica... EXPOSICIONS INTERNACIONALS del 1929 a Barcelona* i Sevilla. *Objectiu: atraure la burgesia catalana cap al règim. Es van crear milers de llocs de treball amb la realització d’obres públiques que haurien de servir per modernitzar les infraestructures. En aquest mateix sentit es potenciren les exposicions universals de Barcelona i Sevilla del 1929. Tot plegat, va provocar un greu dèficit pressupostari, camuflat per la bona conjuntura econòmica dels anys «20». Exposició Universal de Barcelona. 1929 Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 7.5. L´oposició a la dictadura Al començament, la dictadura no va tindre una oposició important, però amb el pas del temps aquesta anà creixent. L’oposició al règim fou exercida per alguns monàrquics i militars conspiradors; però, sobretot, per republicans, anarquistes, comunistes, catalanistes radicals, universitaris i bona part de la intel·lectualitat: -Alguns dels antics líders dels partits dinàstics van criticar l'excessiva durada del règim i van donar suport a conspiracions militars com la sanjuanada del 1926. El cos d'artilleria fou dissolt per enfrontar-se amb el Directori. -Republicans de diverses faccions van crear l'Alianza Republicana, que va organitzar una campanya de denúncia contra el règim. -Molts intel.lectuals van criticar la dictadura per la pràctica de la censura i la manca de llibertats. N'hi va haver alguns que van ser perseguits. -Els estudiants, a través del la Federació Universitària Espanyola, van fer vagues i manifestacions. -Malgrat el suport inicial de la Lliga, prompte va mostrar-se l’anticatalanisme del règim: supressió de la Mancomunitat el 1925, prohibició dels Jocs Florals, censura, prohibició de l'ús públic del català, etc. Tot açò va fer que la burgesia catalana també s'unira a l'oposició. Francesc Macià, dirigent d’Estat Català i exiliat a França, organitzà un projecte d’invasió armada de Catalunya per instaurar un Estat independent. El novembre de 1926 va Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) concentrar-se a Prats de Molló per passar la frontera amb un grup d’expedicionaris. Malgrat que van ser detinguts van aconseguir un gran ressò mediàtic. -L'oposició obrera la van protagonitzar des de sempre la CNT i el PCE, que van ser perseguits i prohibits. A partir del 1929 el PSOE entra en contacte amb grups republicans per posar fi a la dictadura i instaurar la República. PRINCIPALS FORCES D'OPOSICIÓ: •Republicans. •Comunistes. •Sectors militars. •Alguns líders dels partits dinàstics. •Intelectuals: Unamuno, Blasco Ibáñez... •Estudiants universitaris, organitzats a la FUE (Federació Universitaria Espanyola). •CNT/FAI. •PSOE i UGT. •Nacionalismes: Catalans i bascos. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com) 8. PER QUÈ VA CAURE LA MONARQUIA EL 1931? •La crisi econòmica del 1929 va arribar també a Espanya: augment de l'atur i descontentament social. •Incapacitat de donar una sortida política a la nova situació (crisi política, econòmica i social). •Desprestigi de la monarquia, completament lligada a la dictadura. •Oposició cada vegada més forta. Davant d’aquesta situació, Primo dimiteix i Alfons XIII nomena cap de govern al general Berenguer. Aquest governarà per decret (dictablanda). Va derogar moltes de la mesures imposades i impulsades per Primo. Intenta organitzar unes eleccions generals (per tal de tornar al règim constitucional anterior al 1923), però sense èxit: els partits dinàstics es neguen, forta oposició política (Pacte de Sant Sebastià), força del moviment obrer, pronunciament militar republicà de Jaca… Finalment el general Berenguer va presentar la dimissió al febrer del 1931 i l’almirall Aznar va formar un nou govern per intentar gradualment arribar a la situació anterior al 1923 i va organitzar unes eleccions municipals per al 12 d’abril del 1931. Aquestes es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia i el van guanyar les candidatures republicanes. El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola. El mateix dia el rei va eixir d’Espanya camí de l’exili. Document shared on www.docsity.com Downloaded by: bianca-mihaela-2 (bianca15mihaela@gmail.com)
