Fundació Studium Aureum Temporada 2014-15 Concert núm. 2 “Jean Sibelius: la música per a orquestra de cordes” Jean Sibelius: “La música per a orquestra de cordes” Carles Ponseti Verdaguer La música per a orquestra de cordes representa una important part del repertori orquestral, a més, és una constant a través de la història de la música. Molts compositors han dedicat el seu talent a aquesta formació musical i ens han deixat obres mestres, podem citar entre d’altres els barrocs Vivaldi, Handel, Bach; els clàssics Haydn Mozart; els romàntics Mendelsohnn, Grieg, Dvorak, Tchaikowski, Elgar; els postromàntics: Schönberg, Bartok, Britten, i finalment el contemporanis Goreki, Vasks o Ligeti. Com veiem, un ample espectre de compositors trià aquesta formació per expressar les seves inquietuds creatives. És a partir del nacionalisme i principi del segle XX que aquesta formació adquireix més ressonància. Els compositors aportaran moltes obres que exploren l’atractiu tímbric de les combinacions de les cordes. Podem citar alguns exemples com P. Warlock, R. V. Williams, F. Delius, N. Gade, P. Hindemith, I. Stravinsky, J. Suk, H. Genzmer, S. Barber, J. Turina..... i molts d’altres. L’orquestra de cordes forma una sòlida unitat sonora, els violins, violes, violoncels i el contrabaix són instruments de llarg recorregut històric que han crescut junts i s’han adaptat uns als altres. Això aporta la unitat citada abans. No oblidem que aquesta formació és el cor de la gran orquestra simfònica. A l’inici es va començar afegint instruments de vent i percussió fins a arribar a la gran orquestra. És obvi, idò, que aquesta formació és autòctona i es pot valer per si mateixa. Tot el discurs polifònic i harmònic està integrat en ella. Les ”cordes”, com normalment les anomenen els músics, tenen unes peculiaritats sonores molts destacables, sonen molt “empastades”, recorren un gran registre sonor del més agut al més greu. Són ideals per “cantar” melodies. Posseeixen una dinàmica molt ampla, a més d'una gran riquesa d’articulacions possibles. L’arc possibilita un so continu i sustentat que crea una sensació de base sonora esponjosa i subtil, quasi etèria. Els diferents “atacs” configuren una varietat important en el joc polifònic i contrapuntístic. Un dels compositors que va escriure de manera notable i abundant per aquesta formació, va ser Jean Sibelius. Sibelius va nèixer el 8 de desembre de 1865 a Hämeenlinna i va morir el 20 de septembre de 1957 a Järvenpää (Finlandia). Encara que va estudiar dret, la seva vertadera vocació va ser la música. Va estudiar a Finlàndia, Berlín i Viena. Sibelius fou hereu del llenguatge romàntic, va estar influenciat per la música de Wagner i finalment va assolir la seva particular visió tenyida d’un cert nacionalisme. Quan va considerar que no tenía res més a dir, musicalment parlant, es va retirar i no va tornara a escriure al llarg de 29 anys fins a la seva mort. La música de Sibelius te un caràcter inconfusible, una sonoritat rica, plena i empastada, envellutada, profunda, elegant, apassionada i sincera. Encara que va ser molt criticat sobretot pels cercles més avantguardistes, Sibelius va ser fidel al seu estil creant un discurs congruent i innovador basat en la senzillesa harmònica i la modalitat com a elements de la seva estructura compositiva. Sibelius va rebre una pensió vitalícia que l’hi atorgà el govern Finès, això li va permetre concentrar-se en la composició. El 1903 es va traslladar a viure a Ainola al costat del llac Tuusula on va viure la resta de la seva vida. Probablement el paissatge sigui una de les seves inspiracions més importants, l’aïllament amb la seva dona i fills en un lloc apartat i tranquil, li permeteren seguir el seu camí compositiu. La natura i el folklore estaven sempre presents en la seva música. Sibelius era violinista, això confereix a la seva música un afegit diguem que tècnic. La seva escriptura per les cordes és molt sòlida i natural, a més explora molt les capacitats dels instruments amb un rigor i profunditat inapel·lables. Les obres a interpretar al concert d’avui són molt variades i contrastades, així i tot tenen una arrel comuna que despunta de manera important. Són obres de petit format i durada. Les tres suites són mini simfonies (Suite champètre, Suite Mignonne i Rakastava) les tres tenen tres moviments, també instruments solistes (les dues flautes a la Mignonne, el violí a la champètre, i el violí, viola i violoncel al Rakastava. Això hi afegeix uns colors nous a la paleta orquestral, alhora que també possibilita un diàleg entre solistes i orquestra. Aquestes petites perles formen part d’un corpus molt unitari des del punt de vista expressiu, la seva brevetat contribueix a la seva intensitat i recalca la personalitat de l’autor. Així mateix en algunes d’elles podem apreciar algunes reminiscències de Tchaikowsky. L’Arioso op. 3 va ser escrit per a veu i piano, més tard Sibelius el va orquestrar. Està basat en un poema de l'escriptor nacionalista Finès Johan Ludvig Runeberg, que és també l’autor del famós text de Finlàndia. D’una finor i discurs exquisit, Sibelius ens demostra el seu domini de l'escriptura vocal i ens pinta una delicada escena plena de melancolia en tan sols cinc minuts de música. La Romanze, el Presto, l’Impromptu i l’Andante festivo són cuatre obres més que en petit format exploren melodies i sonoritats de caràcter més romàntic. Contrasta la serenitat de l'Andante i el Impromptu en l’apassionament de la Romanze i el virtuosisme del Presto. L’Elegia és el segon moviment de la suite per a orquestra simfònica “King Christian”. Aquesta petita i intensa obra canta una apassionada melodia circular que va creant un clima ascendent arravatador que se dissipa en un final optimista i calmat. Encara que les obres més emblemàtiques de Sibelius (Vals trist, Finlàndia) són les més conegudes del gran públic, les obres avui interpretades no han de ser considerades “menors” la raó és que en elles està la mateixa essència creativa del compositor, la seva manera d’escriure i expressar-se i, el que és més difícil i singular, “reconèixer” que el que sona és “Sibelius”. Arioso Flickan gick en vintermorgon I dem rimbe strödda lunden, Säg en vissnad ros och talte: "Sörj ej, sörj ej arma blomma, Att din sköna tid förflutit! Du har lefvat, du har njutit, Du har ägt din vår och glädja, Innan vinterns köld dig nådde. Värre öde har mitt hjärta, har på en gäng vår och vinter: Gossens öga är dess vårdag Och min moders ärdess vinter. "Sörj ej, arma blomma, att din sköna tid förflutit! " Una noia es va acostar un matí a un prat cobert de gebre, Va veure una rosa descolorida i va dir: “No ploris, no ploris, pobre flor, perquè els teus dies més feliços se n'han anat! Has viscut, has gaudit, has conegut la primavera i l'alegria abans que el fred hivern arribàs. El meu cor ha patit una sort pitjor, en conèixer tant la primavera com l'hivern junts: Els ulls del meu amant són la primavera; i els ulls de la meva mare seu hivern. No ploris, no ploris, pobre flor, perquè els teus dies més feliços se n'han anat!" Traducció i adaptació dels textos: Joan Carles Simó tudium Aureum Solista: Waltraud Mucher Concertino: Ramon Andreu* Violins primers: Alfredo Ardanaz Paula Marqués Enrique Pastor Sebastià Pou Leah Wolf Violins segons: Ricardo Duato* Laura Álvarez Catalina Bibiloni Xavier Pericàs Marta Saura Violes: Fernando Villegas* M José Fernandez de la Vega Lluís Oliver Lourdes Pons Violoncels: Dmitry Struchkov* Joana Gual Ester Jiménez Gabriel Fiol Contrabaix: Anna Endzelm Flautes: Enrique Sanchez Catalina Roig *Solistes Director: Carles Ponseti Verdaguer Xerrada introductòria al concert: Mercè Pons; compositora Jean Sibelius 1865-1957 Romanze op. 42 Andante Impromptu op. 5, núm 5 i 6 Andantino Suite champètre op. 98b Pièce caractéristique Mélodie Élégiaque Danse Arioso op. 3 Andantino Presto per a cordes op. 4 Presto Elegie op. 27 Andante sostenuto Andante festivo Andante Rakastava op. 14 Rakastava Rakastetun tie Hyvää ilta.... Jää hyvästi Suite Mignonne op. 98a Petite Scène Polka Epilogue Jean Sibelius: “La música para orquesta de cuerdas” Pintura de Pekka Halonen dedicada a Jean Sibelius el 1915 La música para orquesta de cuerdas representa una importante parte del repertorio orquestal, además, es una constante a través de la historia de la música. Muchos compositores han dedicado su talento a esta formación musical y nos han dejado obras maestras, podemos citar entre otros los barrocos Vivaldi, Handel, Bach; los clásicos Haydn Mozart; los románticos Mendelsohnn, Grieg, Dvorak, Tchaikowsky, Elgar; los posrománticos: Schönberg, Bartok, Britten, y finalmente los contemporáneos Goreki, Vasks o Ligeti. Como vemos, un amplio espectro de compositores eligió esta formación para expresar sus inquietudes creativas. Es a partir del nacionalismo y principios del siglo XX que esta formación adquiere mayor resonancia. Los compositores aportarán muchas obras que exploran el atractivo tímbrico de las combinaciones de las cuerdas. Podemos citar algunos ejemplos como P. Warlock, R.V. Williams, F. Delius, N. Gade, P. Hindemith, I. Stravinsky, J. Suk, H. Genzmer, S. Barber, J. Turina ..... y muchos otros. La orquesta de cuerdas forma una sólida unidad sonora, los violines, violas, violonchelos y el contrabajo son instrumentos de largo recorrido histórico que han crecido juntos y se han adaptado unos a otros. Esto aporta la unidad antes citada. No olvidemos que esta formación es el corazón de la gran orquesta sinfónica. Al inicio se empezó añadiendo instrumentos de viento y percusión hasta llegar a la gran orquesta. Es obvio, pues, que esta formación es autóctona y puede valerse por sí misma. Todo el discurso polifónico y armónico está integrado en ella. Las "cuerdas", como normalmente las llaman los músicos, tienen unas peculiaridades sonoras muchos destacables, suenan muy "empastadas", Carles Ponseti Verdaguer recorren un gran registro sonoro del más agudo al más grave. Son ideales para "cantar" melodías. Poseen una dinámica muy amplia, además de una gran riqueza de articulaciones posibles. El arco posibilita un sonido continuo y sustentado que crea una sensación de base sonora esponjosa y sutil, casi etérea. Los diferentes "ataques" configuran una variedad importante en el juego polifónico y contrapuntístico. Uno de los compositores que escribió de manera notable y abundante para esta formación, fue Jean Sibelius. Sibelius nació el 8 de diciembre de 1865 en Hämeenlinna y murió el 20 de septiembre de 1957 en Järvenpää (Finlandia). Aunque estudió derecho, su verdadera vocación fue la música. Estudió música en Finlandia, Berlín y Viena. Sibelius fue heredero del lenguaje romántico, estuvo influenciado por la música de Wagner y finalmente alcanzó su particular visión teñida de un cierto nacionalismo. Cuando consideró que no tenía nada más que decir, musicalmente hablando, se retiró y no volvió a escribir a lo largo de 29 años hasta su muerte. La música de Sibelius tiene un carácter inconfundible, una sonoridad rica, plena y empastada, aterciopelada, profunda, elegante, apasionada y sincera. Aunque fue muy criticado sobre todo por los círculos más vanguardistas, Sibelius fue fiel a su estilo creando un discurso congruente e innovador basado en la sencillez armónica y la modalidad como elementos de su estructura compositiva. Sibelius recibió una pensión vitalicia que le otorgó el gobier no Finlandés, esto le per mitió concentrarse en la composición. En 1903 se trasladó a vivir a Ainola junto al lago Tuusula Probablemente el paisaje sea una de sus inspiraciones más importantes, el aislamiento con su esposa e hijos en un lugar apartado y tranquilo, le permitieron seguir su camino compositivo. La naturaleza y el folclore estaban siempre presentes en su música. Sibelius era violinista, esto confiere a su música un añadido digamos que técnico. Su escritura para las cuerdas es muy sólida y natural, además explora mucho las capacidades de los instrumentos con un rigor y profundidad inapelables. Las obras a interpretar en el concierto de hoy son muy variadas y contrastadas, con todo, tienen una raíz común que despunta de manera importante. Son obras de pequeño formato y duración. Las tres suites son mini sinfonías (Suite champètre, Suite Mignonne y Rakastava) las tres tienen tres movimientos, también instrumentos solistas (las dos flautas a la Mignonne, el violín a la champètre, y el violín, viola y violonchelo en Rakastava. Esto añade unos colores nuevos en la paleta orquestal, al tiempo que también posibilita un diálogo entre solistas y orquesta. Estas pequeñas perlas forman parte de un corpus muy unitario desde el punto de vista expresivo, su brevedad contribuye a su intensidad y recalca la personalidad del autor. Asimismo en algunas de ellas podemos apreciar algunas reminiscencias de Tchaikowsky. El Arioso op. 3 fue escrito para voz y piano, más tarde Sibelius lo orquestó. Está basado en un poema del escritor nacionalista finlandés Johan Ludvig Runeberg, que es también el autor del famoso texto de Finlandia. De una finura y discurso exquisito, Sibelius nos demuestra su dominio de la escritura vocal y nos pinta una delicada escena llena de melancolía en tan sólo cinco minutos de música. La Romanze, el Presto, el Andante festivo y el Impromptu son cuatro obras más que, en pequeño formato, exploran melodías y sonoridades de carácter más romántico. Contrasta la serenidad del Andante i el impromptu con el apasionamiento de la Romanze y el virtuosismo del Presto. La Elegía es el segundo movimiento de la suite para orquesta sinfónica "King Christian". Esta pequeña e intensa obra canta una apasionada melodía circular que va creando un clima ascendente arrebatador que se disipa en un final optimista y calmado. Aunque las obras más emblemàticas de Sibelius (Vals triste, Finlandia) son las más conocidas del gran público, las obras hoy interpretadas no deben ser consideradas "menores" la razón es que en ellas está la misma esencia creativa del compositor, su manera de escribir y expresarse y, lo que es más difícil y singular, "reconocer" que lo que suena es "Sibelius". Arioso Flickan gick en vintermorgon I dem rimbe strödda lunden, Säg en vissnad ros och talte: "Sörj ej, sörj ej arma blomma, Att din sköna tid förflutit! Du har lefvat, du har njutit, Du har ägt din vår och glädja, Innan vinterns köld dig nådde. Värre öde har mitt hjärta, har på en gäng vår och vinter: Gossens öga är dess vårdag Och min moders ärdess vinter. "Sörj ej, arma blomma, att din sköna tid förflutit! " Una chica se acercó una mañana a un prado cubierto de escarcha, Vió una rosa descolorida y dijo: “No llores, no llores, pobre flor, porque tus días más felices se han ido! Has vivido, has disfrutado, has conocido la primavera y la alegría antes de que el frío invierno llegara. Mi corazón ha sufrido un destino peor, conociendo la primavera y el invierno juntos: Los ojos de mi amante son la primavera; y los ojos de mi madre el invierno. No llores, no llores, pobre flor, porque tus días más felices se han ido ! "