E D I T O R I A L LA PARRÒQUIA, MADRE Una concepción -comunitària de ta vida cristiana exige que miremos a la Parròquia eomo madre espiritual que nos dio ta vida, la alimenta, la educa y nos conduce por el sendero de la vida hasta la VIDA. En la Parròquia se centra todo el espíritu de la comunidad y desde ella porten Jas directrices que como ràdios deben vivificar todos los miembros. Y al decir «todos los miembros» entendemos que ningún feligrés debe defor de ser atendido por la comunidad parroquial. No es la parròquia una «capillita» mós o menos piadosa en torno o lo persona del Pdrroco. Ni tompoco una institución de tipo jurídico que solo cuida de tramites para boutizos, matrimonios y entierros. Es mucho mós que esto. Como madre, en la Parròquia hay oquel calor de amor que en el corozón de la madre se aioja; hay una preoeopación constante por todos los hijos, en especial los mds débiles y necesitados; hay una previsión y una flexibilidad de autoridad que la hace amable al ver y palpar que sus mandatos son mds un servício que una imposición. El que vive inmerso en este clima bienhechor de la maternidad parroquial, recibe y do. Recibe porque la vida divina se nos da por este couce parroquial. Y da porque'lo que recibimos es para ser repartido entre los miembros de la comunidad. No es buen feligrés el que solo ve en la Parròquia una manera de ser servido però no vislumbra un estilo de vida de entrega incondicional y una atención constante a los «prójimos». Se ha dicho que a veces hay mds «comunidad de vida entre los viojeros de un,mismo vagón de tren que entre los asistentes a la misa parroquial. Es algo cpje nos debe hacer reflexionar seriam·nt·. Porque el plon salvffico de DIos se verifica en y por medlo de lo comunidad parroquial. 15 de diciembre de 1963 Dom, III de Adviento Redacción y Administración: Apartado 11, Vich Afto III, N.'' 156 Depósito legal: B. 14.355 -1960 f(iMl/^/Pi^í^'í0 ^^1^^ niUA\RNGE 111 D'AÍWENT Enderezad los com/nos de/ SeBor. — N o blasfemes. — N o cometas acciones deshonestas. — N o comas carne los viernes de cuaresma. Son muchos los hombres que solo ven en el cristionismo una lista infinita de prohibiciones. ÍES que Cristo vino a esclavizarnos, a atarnos con lo soga dura de una ley que ahoga al hombre? N a d a mds lejos de eso. Lo doctrina de Jesús es libertad, es AMOR. —Amor a Dios, de quien quizà se intenta prescindir demasiado. —Amor 0 los hombres, a esos hombres que a menuda llegamos a odiar. Y para enderezar el camino por donde el SeRor ha de penetrar en nuestra alma, el único medio es el amor. Però no ama a D/os quien no amo a los hombres (1 Jo. 4, 20). L'alegria, l'optimisme que dóna l'haver trobat una explicació a la vida, perquè un ha trobat Déu, única explicació de tot, és i ha es ser patrimoni dels cristians. F·'er què, Senyor, els cristians hem donat tantes vegades aquesta sensació de tristesa? Serà perquè ens hem sentit, sí, crentures, però mai, fills, de Déu?. Senyor, jo us prego pels cristians que parlen «d'aquesta trista vida». per aquells que creuen que Vós sou molt lluny i no els escolteu. perquè arribem al convenciment ple que som salvats i Vfts sou enmig nostre. per aquells que s'inquieten per las tribulacions i contratemps i no saben manifestarho a Vós, Pare, per mitjà de la pregaria. perquè Jesucrist, el vostre Fill, sapiguem identificar-lo amb totes aquelles persones que ens envolten i tenen contacte amb nosaltres. perquè en donar testimoni de Crist, sigui Crist qui prediquem, i no nosaltres mateixos. perquè ens trobem segrus i confiats en la vostra Paternitat. Salvador d'Horta Y el aforismo asegura que obras son amores y no buenas razones. Si amar a Dios es hacerse para los hombres ^endereza los caminos del Setïor el indiferente que se jocta de no meterse en nada, que vive feliz no haciendo nada malo? Hay que amar y demostrar que se amo; a la esposa y a los hijos. al obrero y al sacerdote. al abuelo y al joven arrogante. c l pordiosero y al cacique del pueblo. Y no continuo; demasiado sabemos quien hay que amar. PRAECO a MíL·iE LIBROS .QÜESTIONS DE VIDA CRISTIANA», L'ENCICLlCA . P A C E M IN TERRIS». Abadia de Montserrat. Fdit. Kstela, 1963, Quadern dedicat a comentar la trascendental Encíclica de Joan XXlll. Col·laboren prestigiosos pensadors que desgranen, en sengles articles, les diferents facetes del document. El recomanem per tal de fer arribar a tots el pensament de l'Església sobre temes com: promoció de la dona, autoritat i obediència, les minories i el patriotisme, la col·laboració entre catòlics i no catòlics... i altres. Temes, com veieu, d'avui i de sempre. PERFIL DE LA S E T M A N A Dia 15, Diumenge III d'Advent, St. Valerià, b., St. Foustí, mr., Sta. Cristina. Dia 16, Dll., St. Eusebi, b. i mr., Sta. Adelaida. Dia 17, Dm., St. Llàtzer, b. i mr., Sta. Vivino, vg. DÍD 18, Dmc, (tèmpores) La Mare de Déu de l'Esperança, St. Grociò, b. D i a 19, D\., St. Nemesi, mr., St. Timoteu, St. Adjutori, ab.. Dia 2 0 , Dv., (tèmpores), St. Domingo de Silos, St. Lliberat, mr. Dia 2 1 , Ds., (tèmpores), St. Tomàs, ap., St. Anastasi, b i mr., St. Severí, b. efcTMANACfT UNlANfiíV.f^ S A N T A ADELAIDA (Dilluns, dia 16) Adelaida ho havia perdut tot en pocs dies. Era Reina i ara la presonera més mal tractada del Rei italià. Era rica i ara vivia en una cel·la humida, fosca, en el lloc més alt del castell, per por que no s'escapés. Era feliç al costat del seu marit, però ara era vídua. Mes la serenor de la pau cristiana envaïa aquell rostre i amb santa fortalesa deia a l'única serventa fidel que li quedava: «El Senyor m'ho donà. Ell ós qui m'ho ha pres; beneft sia el seu sant nom». De bell nou es reproduïa la gesta de Job. Perquè, també com 3II, rebia visites: si bé no d'amics: era l'usurpador: «—Senyora, és precís que us decidiu». Ella callava dolçament o simplement li feia: «—Es possible que trenqui així vostre jurament de fidelitat?». Altres vegades era Vila, la nova reina, qui la venia visitar, anava tota enjoiada i al seu pas deixava una estela de perfums. Quan ella apareixia a la porta, Adelaida feia esforços sobrehumans per a conservar la serenitat. Aquella volia aconseguir l'abdicació per a poder-se seure més tranquilament al tron robaí. Així no és estrany que la visita comencés amb afalacs i promeses i acabés a puntades de peu contra la destronada i fins arrossegant- dCuando se habla dtirante la misa del domingo, se cumple con el precepto? Em illa. R.—Para no cumpiir con el precepto deberían hablar muchísimo. Però se cometé pecado venial por causa del escàndalo y por la falta de reverencia. Los que estan en el coro de la iglesia y casi no ven el altar, deben extremar su atención y no sostener conversaciones largas. d Los pecados cometldos o cuando uno està medio dormido solo, son pecado? La misma. R.—No. Les falta la libertad, requisito para el pecado. Si hay alguna negligència, pueden llegar a ser pecado venial. Si tengo dudas si pequé o no, dtengo obligación de confesar estos actosP La misma. R.—No hay obligación de confesar los pecados dudosos però es muy bueno decirlos al confesor especialmente cuando la conciencia no estó bien formada. En caso de no confesarlos, conviene hacer un acto de contrición de ellos, o bien de atrición al confesar otros pecados. He oido decir que los religiosos con voto de pobreza, les està prohibido dar y no, recibir. d Por qaéP La misma. R.—Los religiosos con este voto no pueden ni dar ni recibir, sin permiso del Superior. la pels cabells per l'estança. Un dia Adelaida aconseguí escapar i com fós que l'emperador del llavors incipient Imperi Germànic, s'agradés d'ella, es casaren. Esdevenint així novament senyora d'aquell petit reialme subjecte a la casa imperial. Semblava que era hora de pasar comptes, però la serenitat del perdó cristià fou la senyera de la Pau. UN NUVI... COM TANTS L'escena té vivència al meu Despatx Parroquial a m b el protagonista que, ben tímidament, diu: - M i r i , Mn., de doctrina no m'en pregunti gaire perquè... abans la sabia tota; era el primer, però ara, després de tant temps i amb tants tràfecs i mals de cap... a la veritat, se m'ha oblidat un bon xic. —Molts, en aquestes circumstàncies, em dieu el mateix. Què diríem, Pepet, d'un atrafegat amb les obres, no es recordés de respectar degudament els seus pares; d'atendre'ls en tot procurant-los el màxim benester i satisfacció possibles? —Es clar: que no es portaria gaire bé. —Aplica una mica el cas, minyrt, i comprendràs que tant t'has oblidat del Catecisme que ni et recordes que, abans que la feina,que els pares, que la mateixa noia que vols prendre per esposa, cal estimar Déu i amb qui s'estima s'hi pensa. —Es que ja ho voldria fer però les ocupacions m'en distreuen. —'Veritat que la feina no et distreu pas de pensar amb la teva Roseta? I Déu... «més que totes les coses». —Sí... ja ho veig... però... és que som flacs i miserables. —Es cert, moltes vegades, però, és que no volem ser valents i, sinó, mira com tota aquesta llarga temporada treballaves hores extra per a poder preparar econòmicament una bona festa, un niuet ben acollidor, un pervindre prometedor de benestança —que no t'ho critico pas— però, em sembla que hauries procedit més com a bon cristià si aquesta teva preparació material hagués estat sincronitzada amb la teva formació espiritual, per ex.: repassant el C a t e c i s m e detingudament; procurant escoltar a m b més freqüència i interès la paraula de Déu; proporcionant-te uns llibrets de formació adequada al nou estat que prendràs; assistint a uns Exercicis prematrimonials, etc. —Es molt llarg tot això, Sr. Rector. —No és llarg aprendre de conduir, com sovint he vist que en feies pràctiques els diumenges que segurament eren per adquirir el carnet de 2."? I, ja en tens el carnet? —Amb sinceritat, hi he anat tres vegades i... tres carbasses d^ teoria. No em vaga d'estudiar, ja li he dit. —1 vols dir que conduir a tu i els altres cap a l'altra vida, que no coneixes, serà més fàcil que per aquesta que, confesses, no hi estàs preparat i que saps que sense carnet, al primer accident, te «l'empalmes» amb totes les conseqüències? Què serà conduir sense «carnet» ni preparació per a una via completament desconeguda i amb una policia de tràtic (N. Sr.) que, al primer accident, et donarà «carbassa» irreparable? —Així, vol dir..? —Que el teu procedir —semblant al de molts— és ben poc racional. Les veritats del Catecisme, apreses de petit, calia que, més gran, les assimilessis amb garanties de poder-les injectar a la nova família que vas a formar, altrament... —Quin consell, doncs, em dóna...? —Que vigilis molt, pensant que condueixes sense «carnet» i que, per tant, t'el procuris, millor de 1." que no de 2.", i Déu vulgui que no tinguis un accident irreparable... En passen tants...! Un R. de P. ITINERARI ALS SANTUARIS MARIANS DE LA DIÒCESI Mare de Déu de Borgonyà A les riberes del Ter, frondoses i sempre joves, la indústria humana ha anat bastint, com en tants altres llocs, els temples de treball, on els sorolls de les màquines ofeguen a voltes els plors interns de la bona gent que hi guanya àrduament el seu pa. Les fàbriques, i no descubrim cap secret, són el laboratori de moltes angoixes humanes, antagòniques d'aquells ideals que predicà un dia l'Obrer de Natzaret. Molt abans que la Colònia fabril, els fidels devots de St. Vicens de Torelló hobien bastit a lo riba esquerra del Ter un pedró a la Verge Maria, Reina dels rius com de tota la terra. S'anomenà Borgonyà. La devoció a la Verge fluvial —per dir-ho així— prengué increment i hom sentí la necessitat d'edificar una capella més espaiosa que substituís el pedró antic. Tal dit tal fet, els santvicentins feren mans i mànegues per tal de donar a la Mare de Déu de Borgonyà un aixopluc més digne. I a principis del segle XVI s'inaugurà el nou temple, i des d'aleshores, la Verge pogué rebre des del seu tron l'homenatge d'aqjeils devots de la Plana de Vic. Necessitats de la dinàmica del temps <<r/A-J*^ varen imposar reformes I engrandiments, bon senyal de la vitalitat d'una devoció tan arrelada —i Déu vulgui que per molts anysl— en el cor dels habitants d'aquella contrada torellonenca. I vingué la resolució industrial. L'invent de la màquina de vapor i el perfeccionament posterior de la indústria de filats i teixits van remoure en les seves bases les comarques que tingueren la sort de posseir un riu tan aprofitable. Les riberes del Ter van passar d'eminentment pageses a profundament industrials. I s'escaigué que molt a prop del santuari de la Verge de Borgonyà, una fàbrica condicionés la construcció d'una colònia de treballadors. Des d'aleshores, l'antiga ermita de la Verge passà a ésser —degudament acondicionada— la capella de la nova colònia fabril. L'any 1898, el Bisbe de Vic, Dr. Morgades, beneí la capella de la Verge de Borgonyà, capella de la Colònia Fabra Coats des d'aleshores. La devoció no ha minvat. Els honrats obrers de lo Colònia s'estimen la seva Verge de Borgonyà. I no dubtem que la Verge, que també fou treballadora en el seu pas per la terra, se la miro complaguda com a fills predilectes. I quan el plors interns i les angoixes humanes no troben correspondència entre els homes, la Verge eixuga les llàgrimes dels que tenen fam i set dé justícia. — J. PLANES. «Dos mil anys de cristianisme i encara existeixen les barreres racials i socials. Hauria d'ésser un escàndol per a tots els cristians. I alguns encara admeten que es defensin aquestes barreres. Si accepten aquestes separacions, no estan pas en comunió amb els germans, són esqueixats del Crist>. (M. Quoist) La natalídad està de baja Desde 1850 al 1950 la población mundial se ha triplicado. La de Espolia en esta mismo período solo se ha DUPLICADO posando de los 15 millones o los 31 millones. Desde 1930 lo natalidad estd decreciendo. Entre los países de la O. N. U. ocupóbamos el séptimo lugor en nacimientos y ahora nos encontramos entre los quince últimos puestos. Los pueblos en cuanto llegan o un cierto bienestar parece que decrecen en natalidad. A mayor cultura (?) y nivel de vida, menos natalidad. Hoy otras causas que favorecen este ritmo decreciente; la industrializoción, la excssiva alimentación, el trabajo de la mujer, las dificultades para establecer un hogar digno, etc... però no debemos descartar ni cerrar los ojos a las causas de tipo religioso, fruto del materialisme reinante: el aborto, los medios anticonceptives, el abuso del matrimonio, la limitación egoista de la natalidad a fln de poder gozar mds de la vida de libertad, del encanto de la belleza, de la posición econòmica. Frente a este hecho deplorable, los católicos debemos poner remedio por medio del opostolado del testimonio hosta las últi- mos consecuencias, por medio de una formación completa, de una vitalidad sin brechas, de una reestructación do lo vida de piedad matrimonial. (De Incunable) ATENCION A "iO SOCIAL" Y no solo para remediar tantas injustícia como se cometen a diario. Para ello, conviene tener la conciencia muy despierta y afinada. El sexto y séptimo mandamientos de la Ley de Dios son conculcados hoy con cierta sangre fría que aterra, y mós el séptimo que el sexto. Esconder la cabeza como el avestruz, no remedia nada antes empeora al hombre cobarde. «Busqué a mi alma, però no la podia ver. Busqué a mi Dios, però mi Dios se me iba. Busqué a mi hermano... y encontre a los tres». Si no buscas al «hermano», tendrAs un cristianismo mutilado, semimuerto, de poltrona y egoismo, sin esta satisfacción de haber recibido de Dio? no solo la gran dàdiva de «recibir» sinó también el don de «saber y querer dar». — La comunión con los hermanos necesitados es tan necesaria, para vivir plenamente nuestro cristianismo, como la recepción de sacramentos en los cuales nos Uenamos de Dios para saber darnos a los demós. Y no queramos poner pegas a este deber con los subterfugios de que ya damos algo, que socorremos al necesitado que tenemos al lado, que los «curas» siempre piden, nue en la Iglesia... en fin, excusas. Hoy se nos sefiala tan claro lo que hemos de dar en relación a las necesidades, que cerrar los ojos implica no querer dar según la voluntad de Dios. Y la conciencia no puede ser adormecida ni tranquilizada. Conviene proceder con lealtad para no engaflarse a si mismo. — E C O . ARTE LITURGICO fUNCIONAL A t o d o s —menos a la élite— sorprende la audàcia de los artistes en el arte litúrgico. Gaudí exigia, para un artista litúrgico, que hubiera leído el Pontifical, el Ceremonial de Obispos, el Misal, el Ritual... obras todas ellas indispensables para realizar una obra de arte que sea funcional obediencial a las normas que, por lo menos hasta ahora, rigen. No debemos rechazar lo moderno por ser tal. Cada època tiene su gusto estético. Con el triunfo del maquinismo, el arte busca camines nuevos rechazando flligranasde otros tiempos. Tampoco hemos de menospreciar a los antigues. Seria postura de fatuos. Però cuando se trota de ofrecer algo sagrado que debe llenar unas exigències de cuito, predicación y estètica espiritual, procuraremos antes que nada ajustarnos a lo qge està mandado, requisito que se descuida en muchos detalles. No es lícito tirar campo a través con una libertad y un buen gusto muy discutibles. Busquemos, enhorabuena, la funcionalidad de la buena audición, de la presentación sòbria, del realce del altar-Cristo, del arte de las imdgenes, de la nobleza de los metales, etc... Que haya funcionalidad estétida y pràctica en todo però no olvide- El mos que la obediència a lo que està preceptuado es la base y no son los artistas quienes deben violentar el estado de cosas que la Iglesia ha preceptuado. ECO SECIRtïO Con suma facilidad recibimos «secretos» y tambien con gran facilidad los comunicamos a otro diciendo: «es un secreto». jEs lícita esta costumbre? Hay cuatro closes de secretos: El «natural» cuando la obligación de guardarlo proviene de ley natural. Hay que guardarlo bajo pecado mortal cuando la matèria es grave. —El «prometido» cuando uno ha prometido guardarlo. Este solo obliga por fidelidad; pecado leve. — El «confiado» cuando se confia con la condición grave de no decirlo. Este obliga màs que el secreto natural. — E l «profe sional» por razón de una profesión como la del medico, abogado... Este obliga màs qu los anteriores. Por enci ria de todos està el secreto sacramental o de confesión» el cual no sólo obliga bajo pecado gravísimo sino que también lleva anejas, su violación, penas gravísimos de la Iglesia contra el sacerdote infractor. Por fortuna, jamàs se oye decir que haya habido violación de este secreto y sí que ha habido muchos mdrtires que prefirieron la muerte antes que revelar este secreto. Demos graciós a Dios que así vela por el secreto sacramental. ROMANUS. Parròquia de Santa Maria de Camprodon Diumenge, dia 16 de Desembre de 1963.—A dos quarts de 8, Missa en sufragi de Rosa Morer Roger (a.C.s) A les 10, a l'Església de Nostra Dona del Carme, Missa en sufragi de Rosa Morer Roger (a.C.s.) A les 12, Missa en sufragi de Maria Verdeny de Grasiot (a.C.s.1 Nit, a les 8, Missa Vespertina, en sufragi de Francesc Vilanova Blanquet (a.C.s.) Tarda, a un quart de 4, Catecisme. A les 4, Sant Rosari i Visita al Santíssim. Dilluns, dia 16. — A dos quarts de 8, Missa en sufragi dels difunts familia Roca-Moner (a.C.s.) A les 12, Missa de Casament de Joan Juncà Noguer i Carme Descamps Guillamet. Dimarts, dia 17.—k dos quarts de 8, Missa en sufragi de Maria Cabanas Mallau (a.C.s.) A les 9, Missa en sufragi de Marià Morer Roger (a C.s.) Dimecres, dia 18.— A dos quarts de 8, a la Capella del Sant Hospital, Missa en sufragi de Rosa Sala Güell (a.C s.) A les 9, Missa en sufragi de Josep Vila Riera (a.C.s.) Dijous, dia 19.—A dos quarts de 8, Missa d'acció de gràcies a la Verge del Remei. A les 10, Ofici de Cap d'Any en sufragi de Josep Galceian Monells (a C.s.) Divendres, dia 20.—k dos quarts de 8, Missa d'acció de gràcies a la Verge del Remei A les 9, Missa en sufragi de Joan Coll (a.C.s.) Dissabte, dia 21.—A dos quarts de 8, a la Capella del Immaculat Cor de Maria, Missa en sufragi de Josefa Suros (a.C.s.) A les 9, Missa en sufragi de Manuel Roca D'Ocon (a.Cs) Diumenge, dia 22 de Desembre.—k dos quarts de 8, Missa en sufragi de Maria Casas Escalé (a.C.s.) A les 10,. a l'Església de Ntra. Dona del Carme, Missa en sufragi d'Anna Cordomí (a.C.s.) A les 12, Missa en sufragi de Franctsc Vilumara (a.C.s.) Nit, a les 8, Missa Vespertina «Pro Populo» Veu de la Parròquia. Concurs de Pessebres: Els qui desitjin prendre part en el Concurs, cal que facin la inscripció a la Casa Rectoral. Hi hauran valuosos premis donats per la Caixa d'Estalvis, a la qual agraïm de cor llur donació. P. Anglada Camprodon